Desenganyem-nos, el que interessa de veritat es negar el dret a decidir. Això seria tan com reconèixer una sobirania jurídica dintre, o a part, de la única que hi ha d’haver.
El fet d’entrar en el debat de si o si no, de si convé o no, i a qui si i a qui no, de perquè si o perquè no, es el de menys, senzillament, perquè el més còmode és negar la existència de qui vol preguntar i així s’estalvien esforços per convèncer. No cal rebatre els arguments, les dades, les opinions…
Ha de fer molta mandra obrir la possibilitat de poder entrar a qüestionar, a analitzar, a revisar… i, a més, si ja en els nostres temps, en el 1978, qui era major d’edat ja va votar i ja es va decidir i va quedar escrit el que era i tenia que ser España pels segles dels segles. Només faltaria tenir que donar la mateixa veu als que llavors no eren majors d’edat, i als que en tots aquests molts anys han nascut i ja tenen la seva pròpia veu.
Per alguns, el temps es va parar en aquell moment i desprès no hi han hagut circumstàncies, com ha de ser ben normal, que recomanin adaptar aquells papers a la nova realitat ciutadana, territorial i política, amb els actors que llavors no hi eren i que, indubtablement, tenen una visió molt més actual i futura de com ha de ser la postura, en segons que de front, en segons que de costat, però mai d’esquenes al que passa, només per ser el més còmode, per ignorar-ho, per negar-ho.
Que no hi ha arguments per contrarestar-ho ?, Doncs hi ha amenaces, prohibicions, querelles, inhabilitacions de càrrecs electes… El que calgui abans d’asseure’s per fer-se càrrec del problema, per analitzar-lo, per buscar-hi solucions possibles, per dialogar-les, negociar-les, per acordar-les pel be de tots plegats, perquè, quan entre la unió de dues parts hi ha desavinences tots en surten escaldats i ningú avança el que podria.
Però, es clar, el més còmode és negar aquesta unió i partir de la base de una «unitat», i si a més se la vesteix de »uniformitat», obviant les diferents maneres de ser existents i d’existir, més que millor per estalviar-se el tenir que actuar per a posar tots d’acord.
