Ara, ja ningú pot jugar a l’especulació. Ni pot temptar la sort, ni encomanar-se a un “potser no” o “potser si”. Com si d’un joc esportiu es tractés, l’adversari, en aquest cas visitant, ha ensenyat la seva única tàctica i ara ja es tracta de llegir-la i aplicar la contra-tàctica encertada si l’equip de casa espira a guanyar el partit i, com va dir en Pep Guardiola: “Els partits es guanyen al camp, i malament si has de dependre dels possibles errors arbitrals que et puguin perjudicar”.
L’independentisme ja ha rebut tota classe de missatges i informació per a saber que amb qui s’enfronta li «rellisquen» les manifestacions o reivindicacions, per molt multitudinàries i pacífiques que siguin, i que és molt capaç de prendre un Parlament, electe i legítim, de cessar un Govern i posar a la presó o forçar a l’exili els seus membres només per divergències polítiques, o com a molt per desobediència, tot plegat fent-ho passar com uns delictes que requereixen de les més severes i estrictes mesures preventives i de pèrdua de llibertat. Un contrincant, que lluny d’enfrontar-se amb esperit d’esportiu -aquell de que guanyi el millor- ha triat el rol d’enemic, sense escrúpols per a guanyar, disposat a utilitzar totes les males arts a l’abast i, si cal, la violència, amb la impunitat que li dona conèixer arbitre principal, els jutges de línia i el quart àrbitre, i de que els mitjans informatius faran el relat que interessi, si convé, tergiversant la realitat per enverinar l’ambient perquè l’actitud més barroera i tramposa sembli d’allò més correcte i normal.
Ha de saber que l’encontre, en tot cas, es desenvoluparà en molt dispars circumstàncies i condicionants. Si be en una sincera confrontació, com ja s’ha vist, la victòria estaria gairebé assegurada, en una batussa frontal te totes les de perdre. Són cultures diferents la d'imposar o conquerir i la de convèncer o guanyar, que ja s’ha vist el que donen de si. Ni uns, amb tot a favor, han aconseguit imposar-se, ni els altres han aconseguit deixar de remar a contracorrent, malgrat tots els intents provats, demostrant que qualsevol camí de diàleg és inútil perquè la predisposició d’uns no és la disposició dels altres.
El més fotut del cas és que de seguir amb aquest joc, de continues faltes i pilotes a fora o quan més lluny possible, n’hi ha un, el que no vol obrir el joc, que li convé què el partit s’allargui, perquè de no perdre en depèn la «unidad» i, conseqüentment, l’aportació fiscal dels catalans, tan necessària, i més en el més immediat futur.
