He llegit que des de fa mesos la guàrdia civil vigila les Institucions catalanes, i he vist que, de paisa i emmascarada, ha entrat al Parlament i al palau de la Generalitat. De la manera mes teatral perquè es pogués visualitzar arreu d’España que som una terra infectada i altament perillosa que cal mantenir a ratlla constantment.
Crec que hem entrat en un punt de tanta cruesa, on ja es veu descarnadament amb quina mena d’esser ens juguem els quartos -i mai millor dit si parlem dels nostres quartos-.
Ja no vull fer més ingènues conjectures, ni fer-me més preguntes que ja se sap la resposta però veig que tan és, ni fer-me més il·lusions perquè la realitat, els esdeveniments i les circumstàncies, que dia si i dia també, no les deixen ni entreveure.
Son tantes les coses que he vist amb els meus propis ulls, sense que ningú me les tingui que explicar o fer veure…
Els últims anys, des del meu humil raconet, m’he fet un fart de descriure el meu desig, des de tots els imputs que he anat sentint, per un costat, de voler veure viure el meu país, amb tot el respecte vers els demés, però com és i sobiranament, però per un altre costat, per a mi igual d’important i en tot cas, demanant poder viure en una mínima convinença amb tothom, començant pels que considero els meus parents i que, passi el que passi, ho seguiran sent per sempre més.
Després de tot aquest temps, no es per desmoralització, ni per desil·lusió, més aviat és per tristor, es perquè veig que la lluita es tan desigual què no és ni lluita, l’idioma que es parla és tan diferent que no ens podem entendre mai…
Finalment, començo a notar més en dins el meu desig, potser qual amor platònic d’allò que voldries i que, de ben segur, mai aconseguiràs, però amb la convicció de que potser m’ho faran callar, però, per ara i tant, no veig la manera de fer-m’ho canviar. Ningú m’ha posat arguments que em puguin fer dubtar, tot el contrari, les prohibicions i amenaces reforcen els meus.
