Els catalans estàvem acostumats al “peix al cove” mentre intentàvem obrir España des de Catalunya. Desprès de ser ja plenament conscients de com ens ha anat ja es pot dir clarament que les postures adoptades han canviat i d'aquelles que van anar be durant un temps, pot ser massa llarg i tot, només en queden les cendres personificades en una persona, Duran i Lleida, que encara i creu, i en unes altres determinades persones pel propi desconcert que els ha produït la deriva que ha pres d'uns anys ençà bona part de la ciutadania, molta d'ella a les seves pròpies files.
Des del ribot sobre l'Estatut fins a la llei Wert, passant per constants petits o grans detalls amb l'objectiu de condicionar l'auto-gestió i minar tot el que representa les diferències culturals existents, en tres anys han fet basar el got que feia anys i panys que estava ben ple.
Hi han hagut manifestacions multitudinàries al carrer, transversals i pacífiques, que donen un aire diferent, més fresc, a la demostració de la disconformitat en com està tractant España a Catalunya, disconformitat que no hauria de ser novetat per a ningú perquè, de fet, si es busca informació -no la única que ens van ensenyar de petits- és com sempre ha estat.
Desprès d'això, i de esmerçar forces en veure de quina manera desacatem les lleis per a nosaltres injustes, de totes totes, i de fer el ploricó davant el premeditat escanyament financer i econòmic, el que convé és mentalitzar-nos perquè el rodet re-centralitzador, mentre pugui, no para, ni pararà. Als que el condueixen, i al seu mercat de vots, ja els hi va be i, qui dia passa anys empeny. Saben que amb l'Estat de les folklòriques i ben difuminades províncies és la seva única manera de sobreviure, encara que sigui amb penes i treballs, i si persistint en no entrar a parlar sobre altres possibles formules comporta que algú s'emprenyi tan com per plantejar-se baixar a la propera estació, se'l afebleix deixant-li acabar amb les reserves del rebost per llavors, a l'últim moment, poder venir amb les tornes per salvar-li la vida, que no la pàtria, que és la seva.
Inexorablement, dia rere dia, els esdeveniments van empenyent als convençuts i als per convèncer a emprendre un camí que no tothom preferiria, ni voldria, i només ens queda preparar-nos per a poder fer una cosa tan senzilla com la consulta i concretar que farem el dia desprès del “SI-SI”… o del “SI-NO”… o de sigui quin sigui el resultat.
Publicat al http://www.reusdigital.cat/
