Qualsevol espanyol no es pot sentir ni content, ni satisfet, ni tranquil, quan sent els discursos «oficials» en que, per exemple, se’ns vol convèncer d’una suposada recuperació. D’una gran recuperació, però, si és així, a quin preu, a canvi de què ?.
Una macro-recuperació que dona encara més beneficis als que ja en tenien (i que sempre en tenen independentment de quina sigui la situació) i que ha deixat un mercat de treball i uns serveis en mínims de qualitat…
Amb aturats que ja no es registren… Amb unes condicions que no afavoreixen la confiança en el propi esforç… Amb sous precaris, o estancats, i que sovint no tenen res a veure amb les hores treballades… Amb persones que, tot i treballant, no arriben a fi de mes… Amb joves que no poden organitzar la seva vida per falta de seguretat…
Amb científics i persones qualificades que han d’emigrar per falta d’oportunitats…
O d’intentar fer passar com un gran èxit què, desprès de les baixades consecutives els darrers anys, ara augmenten les afiliacions a la Seg.Soc. … Si, però, amb els sous actuals, quina és la cotització que es recapta ?.
Serà casualitat, però l’entrada al Gobierno del PP, a l’aixoplug de la crisi internacional, ha coincidit amb el desmantellament de l’estat de benestar en el que han viscut les nostres generacions, que ha portat a la destrucció dels drets laborals i llibertats socials conquerides al llarg de dècades amb les penúries i sacrificis dels nostres antecessors.
No te cap mena de perdó, ni disculpa, ni condicionant que valgui, el que només en cinc anys se n’ha anat a fer punyetes. El que, una vegada destruït, es veu quasi be impossible que es pugui recuperar, màxim atenent les condicions en que ha quedat tot plegat.
El cert, el que tothom te a la ma, és que en aquest curt període de temps els preus no han parat de pujar, han augmentat els impostos… i s’han estancat els salaris o, si més no, no s’han equiparat a l’I.P.C., i s’han congelat les pensions. Així es pot resumir, en quatre paraules.
I, com a específicament catalans, tan els que si senten com els que només hi resideixen, tampoc podem fer ulls clucs a aquestes evidències, que ens condicionen totalment, tot i deslligant-ho de que és el mateix sistema que, amb la seva inactitud, i ineptitud, ha propiciat que les històricament delicades relacions territorials amb Catalunya, es radicalitzessin fins el seu punt més inaguantable per a tots.
