A dos anys i escaig des d’aquell 2014, i al relat històric de les seves particularitats, i pot quedar una pregunta oberta: No quedàvem que el 9N, primer no es faria i desprès què no era legal, que no valia res i per a res ?.
Al final, i vist tot el que ha passat desprès, resulta que pels que si què valia ha quedat haver participat en una festa cívica i festiva per expressar-se cadascú i ja està, i pels que ho van menysprear, ridiculitzar, negant la seva validesa per la seva “inconstitucionalitat”, resulta que, fins el moment, ha estat mereixedor de la querella, el judici, la condemna a la inhabilitació del president del Govern que ho va permetre i dels càrrecs electes involucrats en el seu moment en deixar fer possible l’anhel d’una bona meitat de la ciutadania catalana que hi va participar. Carai !. Per ser una patxanga, una costellada entre amics, Déu n’hi do !.
Una vegada més queda ben palès que no pensem de la mateixa manera, que no actuem baix els mateixos criteris, que podem estar junts però que no som iguals… I això no vol dir que uns siguin millors que els altres, ni que uns siguin els bons i els altres els dolents. Això vol dir que si no és a la força aquesta unió no és fàcil, no és possible. Diferent seria fer-la a base d’acords, pactes, negociacions, que a la fi son les unions més duradores ja que estan sotmeses a revisions periòdiques que els hi donaran vida afegida quan el temps les desgastin i l’evolució natural de la societat les desactualitzin.
Això tampoc vol dir que no ens puguem entendre, ni molt menys, però cal voluntat i predisposició per part de les dues parts i, sobretot, basat en el reconeixement i respecte mutu, detall que, per ara i tant, no s’hi pot observar. No val posar condicions d’antuvi, ni pactar un guió de temes a tractar, de preguntes que no pregunten res i de respostes correctes i per a quedar be. S’ha de poder, s’ha de parlar de tot, començant pel que més enfronta, i anar polint desacords, i anar sargint els descosits, i fer-ne de nous, i reforçar els antics.
