- Publicitat -
Per què ens dol tant que una amistat, encara que faci temps que no hi tinguem relació, no ens convidi al seu casament ? Estem ansiosos d’assistir a la missa? Al banquet? De gastar-nos els diners que no tenim en el regal? De lluir muda?
Penso que si donem tanta importància a aquest fet és perquè, en el fons, encara creiem que casar-nos és un esdeveniment puntal de la nostra existència (“el millor dia de la meva vida” us sona?) i, en conseqüència, convidar a una persona o no convidar-la marca la diferència entre l’estima que podem sentir vers ella i la indiferència.
S’ha de ser molt “carca” per pensar això, oi? I més avui dia que hi ha tanta gent que es separa o que simplement mai passa per la vicaria. Sí, sí. Doncs reconec que he estat a punt de caure de quatre potes en el parany. Quant de mal han fet els contes de fades!
El passat cap de setmana va casar-se la Marta. Fa molt de temps vam formar part de la mateixa colla d'amics i resulta que jo sóc la única que no ha rebut la invitació. Buf, d’entrada vaig empipar-me molt. Què s’ha pensat, la tia aquesta?
Però a veure, a veure, rumiem una mica. Quants anys fa que no ens veiem, ni parlem ni ens enviem un sol missatge? Si ni tan sols la tinc agregada com a amistat del Facebook !
Què sabem una de l’altra? Quin interès tinc a assabentar-me’n? Els nostres camins s'han separat tant que no sé de què treballa ni on viu ni que li agrada fer.
Si m’hagués convidat al casament, hauria volgut assistir-hi? Segurament no.
Per què em molesta, doncs, que no ho hagi fet? Perquè, en el fons, a ningú no li agrada sentir-se rebutjat, encara que l'altra persona ja no signifiqui res ni tingui cabuda a la nostra vida.
Francament, posats a rumiar us diré que ni tan sols recordo si la Marta va assistir al meu propi casament (el qual us asseguro que no va ser gens multitudinari i, ni de bon tros, el moment més emotiu de la meva existència).
Sigui com sigui, li desitjo el millor. Com a tothom, en fi.
Publicitat
