Des del llit estant, en Pau escoltava els sorolls que provenien del menjador. No el deixaven quedar-se despert més enllà de les nou del vespre. Ets massa petit, li deien. Si almenys pogués fer com la mare i llegir dins del llit… però no en sabia prou, tot just anava per la lletra de pal.
Malgrat no sentia la televisió sabia que els pares tampoc dormien, n'estava convençut perquè podia veure la llum que s’escolava per sota de la porta del dormitori.
Estarien lluitant contra alienígenes que havien vingut a destruir el planeta? Podien transformar-se en superherois i no li havien explicat? Ell era qui marcava més gols de la classe… i si també tenia poders? Va incorporar-se i va buscar l'interruptor de la llum a les palpentes. Tens massa imaginació, fill, li deia la mare. Ja està, ja ho sabia! Els pares s'estaven estimant, tal com la seva cosina li havia explicat que feien els grans quan es quedaven sols.
Però si estimar és molt fàcil, va dir-se en Pau. Ell estimava al pare, a la mare, a la senyoreta, a la cosina, a l'entrenador, a l'avi, a l'àvia, a la Puça i al seu amic Bernat. A tot arreu i amb qui fos, no li calia estar sol per estimar; podia fer-ho dinant, passejant, quan jugava a futbol, quan era a escola, quan es rentava les dents i, fins i tot, quan jugava amb la “play”. En Pau va sospirar: Tant grans que es pensen que són i no saben fer ni això! Tot seguit va acotxar-se i va tancar el llum.
