Les ferides de CiU

Des dels seus orígens, l’independentisme català ha estat minoritari i clarament decantat cap a l’esquerra, mentre que els corrents hegemònics del moviment catalanista han estat de dretes (la Lliga) o de centredreta (CiU), si exceptuem el breu període republicà en què va dominar ERC. Per això el tomb cap a l’independentisme que Artur Mas va donar a CiU arran de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012 té una inqüestionable dimensió històrica. Malgrat una certa ambigüitat terminològica (com demostra la cura a evitar la paraula “independència”), ningú no pot negar que CiU i, d’una manera molt nítida, el seu màxim líder han protagonitzat una doble ruptura. Un trencament respecte a l’Estat espanyol, però també un trencament respecte a la tradició del catalanisme de centredreta. Un tomb tan extrem no es pot fer sense produir algunes ferides doloroses. El retrocés electoral de la coalició (tot i l’avanç del conjunt del sobiranisme) les ha fet visibles i les ha agreujades. CiU ha començat a esfilagarsar-se. L’entorn empresarial reclama un retorn a l’ordre. Duran se’n fa ressò. Vila d’Abadal se’n va d’Unió. I tot plegat projecta una ombra d’incertesa sobre el futur de les relacions entre CDC i UDC. I això que només som al començament. Què passarà quan es materialitzin els pactes de governabilitat amb ERC? Com jugaran el PP i el govern de Madrid per tal de desestabilitzar l’entesa sobiranista i forçar el retorn a l’ordre del centredreta catalanista? El procés polític cap al referèndum haurà de travessar uns quants camps de mines. Només podrà arribar a la fita si ERC s’arma de seny i de paciència (virtuts que no semblen pas faltar a Junqueras) i si el president Mas i CDC són capaços d’aguantar les estrebades de l’entorn i de suportar el dolor de les ferides internes.