La Catalunya claudicant ataca de nou

Sovint volem ignorar el fet que existeix una Catalunya claudicant. Precisem el concepte. En primer lloc, s’ha d’evitar de confondre-la amb la Catalunya que podríem anomenar “nova”, resultant dels trasbalsos demogràfics que ha viscut la nostra societat en els darrers seixanta o setanta anys, i que han comportat que avui més de la meitat de la població catalana estigui encara enmig d’un procés que en podríem dir d’arrelament (lingüístic, cultural i nacional). Aquesta Catalunya nova per força ha de dubtar sobre els dos projectes nacionals que se li ofereixen. Per orígens, una part es decanta pel projecte espanyol; per expectatives de futur, una altra part es decanta pel projecte català. La majoria, però, voldria una opció intermèdia, una Catalunya més reconeguda dins Espanya. A nivell electoral, això potser explica la resistència del PSC a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, i potser fins i tot el creixement que hi ha experimentat Ciutadans, un partit d’àmbit català que practica un discurs biidentitari esbiaixat cap a l’espanyolisme. La Catalunya claudicant també és producte de la història, però no pas dels trasbalsos demogràfics, sinó dels trasbalsos polítics. És una Catalunya espantada, que té por de les reaccions de l’Estat espanyol, però encara més de les turbulències socials i polítiques que genera la pròpia realitat catalana. Encara recorda que la república i l’autonomia van precedir la guerra i la revolució social. Considera que el franquisme va ser un mal salvador d’un mal pitjor, però que va durar massa temps. Sap per experiència que les conquestes de més llibertat per a Catalunya han estat sempre associades a un protagonisme elevat del poble baix, a l’ascens de les forces d’esquerra, a un perill de “desordre” més o menys gran. Sense anar més lluny, recorda que la reforma de l’estatut va ser impulsada per un tripartit d’esquerres, i que la cosa va acabar malament, perquè va excitar l’espanyolisme… La recentralització impulsada pel PP, la manifestació de l’11-S i la decisió del president Mas de liderar el moviment per l’Estat propi van desconcertar aquesta Catalunya espantada. Per uns moments va pensar que potser sí que el tomb radical d’Artur Mas podia ser positiu. CiU sortiria de les eleccions amb majoria absoluta, o gairebé, les esquerres quedarien molt debilitades, el PP s’espantaria i oferiria una alternativa raonable (una aproximació al pacte fiscal, respecte per la llengua i la identitat catalana, etc.). Però el vot del poble baix (entossudit a repetir els errors del passat, pel que sembla) va fer davallar el centredreta catalanista i va convertir en determinant l’esquerra independentista, que ara exigeix un gir social i el referèndum a canvi del suport parlamentari al govern de CiU, alhora que des de Madrid el PP endureix l’ofensiva centralista. En aquest context, la Catalunya espantada comença a transformar-se novament en claudicant, i a través del poderós grup d’opinió que propaga la seves idees torna a reclamar un retorn a l’ordre… La pressió sobre Mas és i serà enorme. L’ull crític i inquisidor dels analistes i opinadors del partit dels amos (que diu López Burniol) fiscalitza de nou ERC, sospitosa de cometre qualsevol malvestat en qualsevol moment… Pels partidaris de l’Estat propi és hora, doncs, de demostrar que tenen tan coratge com seny. I també de refiar-se de la Catalunya valenta, la que no té por de perdre-hi amb la llibertat nacional, sinó de guanyar-hi un futur millor: la Catalunya dels joves, la Catalunya de la classe treballadora i les classes mitjanes depauperades per les polítiques injustes i ineficients de la dreta liberal i democristiana que avui comencen a ser àmpliament qüestionades a tota Europa.