Estimada Pilar,
Sincerament ma sorprès la teva particular carta de reis a mode d’article a La Vanguardia hagi estat tant esbiaixat de la realitat. Pobres pares, aquells que s’han atrevit a trencar els dogmes de fe masclista dins d’una carta als reis d’orient de les seves filles. Primer, cal remarcar que la Clawdeen Wolf és una licantrop, no uns vampiressa, n’és un petit matis. No conec a la Cristina Sen a la que fas referència al teu article i tanmateix ni m’amoïna ni m’importa el que pugui dir, ho sento.
En el meu cas particular, des de el passat mes de setembre ja disposava de les corresponents Monster High. Diguem previsor o coneixedor del món fals del merchandising empresarial. Així que vaig fer un dispendi econòmic dins dels límits establerts. També, aprofito per informar-te que ma filla juga amb la I Love Minnie, Mila y Malo,etç. Allò, que t’he comentat del vell masclisme en les joguines dirigides a les nenes que t’han odio: Tipus Bratz o Barbie.
Els pares som els que hem d’explicar el context de tot el que l’hi envolta i fer-l’hi comprendre-ho a una nena de quatre anys – el meu cas. També dius que son lletges i de traços anorèctics, però, les altres no ho son?
Graciés al meu pare vaig llegir llibres adaptats a la meva edat infantil i alhora es va esforçar i així ho va aconseguir que llegís la Metamorfosí de Kafka o la Revolució d’en Orwell, com a l’Edgar Allan Poe de la mà del Corb o del Pendol, entre d’altres histories curtes. Tenia vuit anys i les vaig comprendre e interpretar. Tot depèn de l’educació rebuda, no tansols de les imatges del submercat de les joguines.
Mentre escric aquestes línies, ma filla està jugant amb la Patchy Dolly al mateix temps que contempla les Monster High a les seves respectives plataformes que les subjecten –també, hi ha jugat. L’infantessa no és perdrà ni és desdibuixarà per molt que la Cristina Sen, ho digui. Si-us plau, que torni a l’escola.
