Sempre havia pensat que era català i ara al final resulta que sóc de l’Africa occidental. Quines coses més curioses s’inventen els espanyols. A dia d’avui, n’hi han més de tretze milions de mandingues repartits per el món, més o menys, dos milions cap avall com de catalanoparlants. El president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Dívar ha comparat el català amb el mandinga aquest dilluns passat davant en Joan Tardà.
En Dívar, va etzibar que en la seva etapa de jutge es va encarregar de buscar un traductor de mandinga per poder prendre declaració a una persona que només parlava aquest idioma, això si, afirmant que sempre ha estat sensible per altres llengües. Quin cony de país és Espanya!
Això, no és una estúpida reacció cavernaria de caire català enfront l’explosió pàtria espanyola davant uns titelles francesos, això, com va succeir amb el cas d’en Peces-Barba, és una vergonya. Aquí seguirem llegint o escoltant declaracions demanant que aquest pallasso rectifiqui i ens demani perdó, cosa que acabarà fent més tard o d’hora, però, no perquè ho vulgui fer realment, sinó, perquè la brometa ja no estarà vigent i tots seguirem tant contents.
Doncs no, compatriotes catalans. Hem de demanar, molt millor exigir-hi, que aquest bon home sigui expulsat del seu carreg. Ja n’estic ben fart que posem les nostres galtes i després a viure la vida, com si res haguès passat. És l’hora de deixar clar que als mandingues, no se’ls toca pas els pebrots. Si els catalans som mandingues, els espanyols aleshores són mandonguilles, d’aquelles tant petites com els seus cervells
