Nador és una ciutat de Marroc situada a uns 15 quilòmetres de Melilla, al Rif. La llengua predominat és l’amazigh i l’oficial és l’àrab. És una ciutat diferent, molt diferent de les ciutats que estem acostumats a veure a Catalunya perquè té trets característics d’un poble. Crida l’atenció que entre cotxe i cotxe, circulant per la carretera, podem trobar-hi cavalls i ases tibant de carros carregats de fruita, verdures o productes diversos.
Hi ha qui diu que la ciutat és un caos, que hi manca l’ordre en tots els sentits, jo la trobo divertida i especial. També he de dir que és el lloc on vaig néixer. Allà hi tinc molts records i cal dir que les arrels de cadascú pesen massa per caure en l’oblit .
Quan era petita i encara no havia tingut el gust de conèixer aquest país i la seva gent, passejava pels carrers i carrerons de Nador molt sovint – a la vora del mar que era on es centraven la majoria de bars regentats exclusivament per homes –. Dempeus, davant els aparadors de roba, joguines i de sabates em passava hores i hores, però, la major part del temps m’entretenia davant d’aquells bars a contemplar escenes d’homes, majoritàriament joves, que alçaven banderes blaves i granes mentre cridaven “visca el Barça!, visca el Barça!”. De tant en tant sortia algú disparat fet tota una fúria i donava un cop de porta que em feia sobresaltar. Els altres reien escandalosament. Em preguntava ,sovint, per què aquells colors, què tenien d’especial? Perquè aquell equip que poca gent d’aquella ciutat sabia ubicar al mapa? S’havien begut l’enteniment, potser?
Em va costar molt entendre per què la gent cridava tant davant d’una pantalla de televisió animant a uns jugadors que estaven a mil quilòmetres.
Em van explicar, que a part d’agradar-me o no el futbol, havia de viure l’ambient en un camp en directe i veure els jugadors de ben a prop, llavors i només llavors, podria jutjar els sentiments d’un barcelonista i de fanàtics d’altres equips.
