Hi ha qui pensa que la literatura , la poesia —i tot l’art en general— transmeses en una llengua que parlen milers i milers de persones és una sortida fàcil i segura. Els que parlem aquelles llengües ferides durant la historia (a algunes encara els perdura la ferida), discriminades i considerades minoritàries sembla que haguem de ser menys.
M’ho he sentit a dir tantes vegades que ja no sé com agafar-me el comentari:
— I… per què escrius en català i no en castellà o en àrab, per exemple? —alguns em llencen la pregunta directament i altres ho fan d’una manera més subtil.
La majoria de vegades poso cara de no entendre res i altres em justifico dient que sóc de Vic. Amb això, sembla ser, ja en tenen prou.
—És que la comarca d’Osona mima molt la llengua, fins i tot a la universitat —em diuen. Sí, penso, la comarca cuida la llengua perquè té l’obligació de cuidar-la.
—És la meva primera llengua escrita, encara que no sigui la parlada. Vaig arribar analfabeta, no sabia escriure en cap llengua, ni l’àrab! —gaudeixo molt veient la cara que posen quan senten aquesta frase.
Molts, convençuts, m’asseguren que pensant d’aquesta manera no tindré èxit. És que he dit jo que busco l’èxit, potser?! És que una persona ha de renunciar a allò que creu per trobar allò que els altres busquen? I què em dieu de Raimon (Ramón Pelegero Sanchis), un dels màxims exponents del moviment històric de la Nova Cançó i uns dels artistes en llengua valenciana més reconeguts? Amb els seus textos rebels no només ha aconseguit l’èxit en català sinó que ha arribat als cors de molta gent i s’ha guanyat el respecte, un respecte molt merescut. Com ell hi ha una gran llista de catalans que sempre s’han expressant com a tals i que, potser, de bon principi el seu objectiu no era l’èxit.
Està clar que en Raimon és en Raimon i jo només sóc jo. Ja m’agradaria tenir el valor i el respecte d’aquest home, ja. De moment toco de peus a terra i em dedico, simplement, a buscar el meu èxit personal defensant els meus principis independentment del que pensen els altres.
