Sempre s’ha dit que Catalunya ha estat terra d’immigració, un país d’acollida i, realment, és així. Penso que és un dels països que ha fet les coses força bé: ha posat aules d’acollida, parelles lingüístiques, cursos per tots els nivells, s’ha preocupat de les situacions personals… Evidentment, com en tot, les coses es poden fer millor i de diferent manera (no tant per part dels ciutadans sinó dels polítics).
Cal dir, però, que hi ha hagut persones nouvingudes que han contribuït a obrir nous horitzons a les persones que hem anat arribant a posteriori. Em refereixo, en aquest cas en concret, a Paco Candel. Des del meu punt de vista parlar d’immigració i d’integració i no citar a Candel seria com parlar de tennis i no fer referència a Rafa Nadal.
Francesc Candel va arribar a Barcelona, a les barraques de Montjuïc, amb dos anys de vida. El País Valencià, la seva terra natal, va quedar lluny i des de llavors formaria part de Barcelona on va lluitar per un integració plena i enriquidora. Va viure de primera mà les misèries del moment: va absorbir instants durs, difícils, màgics també, bons i dolents i els va plasmar en llibres molt interessants, llibres que, actualment, ens ajuden als nouvinguts a superar obstacles i a tenir un bon referent. Candel, indiscutiblement, es va convertir en el representant inqüestionable d’aquells “altres catalans” que a meitat del anys 20, i posteriorment en la dècada dels 50 i 60, va arribar a Catalunya en diverses onades migratòries des de diversos punts de l’Estat espanyol
Tots els afortunats que han pogut conèixer a Candel i han parlat amb ell li coincideixen a l’hora de definir-lo: senzill, humil, incansable, tenaç i molt treballador.
En definitiva i el que vull dir és que la integració, vagis on vagis, és primordial, és tasca de tots i cal treballar-la dia sí i dia també. Paco Candel no ho va tenir gens fàcil, però va fer un forat en aquesta societat i va anar més enllà d’una simple integració, va arribar a estimar i ser estimat per la terra d’acollida i per la seva gent.
