A la llarga, i després d’un llarg any d’espera i de córrer amunt i avall, tots -o gairebé tots- acabem tornant a casa nostra per passar uns dies amb la família.
Cada any ens venç l’enyorança i sempre per les mateixes coses: la família (que no és poca cosa!), els amics de la infància, els veïns (que són com de la família), el clima càlid, les nits de tertúlia, el cel blau i clar…i podria continuar fins a l’infinit.
Els mòbils no cessen i els nervis ens dominen mentre sortim amb els cotxes del garatge del gran vaixell. Escombrem el terreny amb la mirada i acabem encaixant amb les persones que busquem. Mai ens decepcionen, sempre són allà.
Em veig petita al costat d’aquelles furgonetes familiars que van carregades a vessar. Més d’una companya em pregunta si jo també porto vaca al cotxe i si vaig tant carregada. Jo carrego les coses necessàries i les justes i no més: roba lleugera per nosaltres quatre, petits regals per a la família i coneguts, caramels pels nens, cafè i perfums europeus que sempre tenen molt d’èxit, joguines per donar, una pilota de platja i el Pipi Max que fa companyia a les meves petites durant el trajecte.
Reconec, però, que personalment moltes vegades voldria marxar de la ciutat per descobrir nous racons de Marroc. Malauradament mai tinc el temps necessari. La meva gent no ho entén, això del temps. La corre-cuita dels catalans i els nous catalans els descol·loca completament .
Egoistament es fan amb les meves hores i només em manca temps per comprar petits records a les amigues que no coneixen la meva terra.
Em fa molta gràcia quan gent autòctona em pregunta on he passat les vacances. Sempre hi ha algú o altre que ha estat uns dies a Marroc, algú o altre que em parla de moltes zones geogràfiques desconegudes per mi, mentre em mira els ulls per confirmar els seus arguments (si tu sabessis que no tinc ni remota idea del que em dius no t’ho creuries, penso).
Em fa vergonya confessar que he viatjat al meu país més de vint-i-cinc vegades i sempre al mateix lloc. Conec el meu país, segurament, molt menys que els europeus que hi han viatjat un cop a la vida. Això, però, tampoc ens ha de sorprendre, ja que molts catalans van en busca de països exòtics i paisatges màgics quan Catalunya té racons inoblidables i paisatges extraordinaris que farien caure de cul a més d’un.
