Avui mentre baixava cap a Barcelona m’he topat amb una munió de gent. Potser no passaven de 70, però la parafernàlia d’estendards era tal que no et feia quedar indiferent. Una gran creu, presidida per quatre monges a cada costat, era carregada per joves que baixaven contents carrer avall, simulant un gran via crucis.
Darrere, desenes de joves barrejats amb monges, els seguien feliços i innocents, carregant pancartes i imatges de la Verge tot parlant de si el Madrid fitxaria el Mourinho. De primeres, m’han vingut unes ganes ciclópiques de provocar-los una mica, de seguir el seu joc de polis i màrtirs, de jugar a fer de dimoni vestit de noi normal fent una gran botifarra. No és políticament correcte però tampoc ho són els centenars de cures italians investigats per pederàsties, ni tants d’altres irlandesos, espanyols o d’on siguin. Ni els seus encobridors. Ni els jutges de Giordano Bruno i Galileu. Ni els atacs als homosexuals.
M’he reprimit per respecte a la llibertat de la diversitat d’opinió i he seguit carrer avall, limitant-me a somriure donant -valgui la redundància- gràcies a Déu d’haver anat a un institut normal.
De pujada, al mateix carrer i en la mateixa direcció, hi havia dos escoltes. Dos escoltes com els d’abans, horriblement vestits en una barreja entre soldat ras de la Guerra de Secessió i caçador de cocodrils. I he rigut. Perquè feia gràcia. Tanta o més que el via crucis amb les monges nostàlgiques i els nens parlant de futbol. Però no he rigut pel fet en sí, sinó perquè per davant de tot jo també sóc escolta. Em reia de mi, si més no del que podia haver estat de mi.
I de cop i volta, més involuntàriament que per inclinació voluntària, se m’ha capgirat d’alguna manera el plantejament, la història. És evident que si som on som, és gràcies a l’evolució més o menys natural de les coses. I no ens enganyem, la nostra civilització s’assenta sobre els fonaments del cristianisme, amb tot el que comporta; El bo i el dolent. La part trista i la part positiva. La dualitat predicada per la mateixa religió que ens deia que la terra era plana i que negar-ho era negar un principi sagrat. I Bruno i Galileu ho van saber més que ningú.
I ho he vist.
No me’n reia del via crucis, no m’en reia dels escoltes caçadors de cocodrils: Me n’estava enrient de mi.
Del que podia haver estat del meu destí, el de nosaltres, el de tots.
He respirat profundament i m’he adormit al tren.
(I sembla que si, nois, el Madrid fitxarà el Mourinho; El temut dimoni del barcelonisme.)
