De fet, moltes de les raons que apareixen com les veritables causes d’aquesta desafecció política no són més que tòpics injustificats i explicacions més o menys plausibles que es donen per bones a base d’anar-les repetint. En aquest sentit, és excel·lent l’article d’en Francesc-Marc Álvaro on desemmascara el que ell anomena els “culpables oficiosos de la desafecció política, no gaire o no gens demostrats en el pla empíric però prou convincents des del punt de vista teòric per ser assumits de manera general per periodistes, analistes, consultors i, sobretot, els mateixos actors polítics”. Entre aquests falsos culpables s’inclouen els típics arguments com “els polítics no parlen d’allò que interessa la gent”, “els polítics han de ser gestors i no parlar d’ideologies i sentiments”, “a la política només s’hi apunten els mediocres” o el freqüentment esgrimit “la política no és prou transparent, participativa ni propera a la gent”.
Més enllà d’aquests tòpics (que tanmateix també tenen una petita part de veritat) el que cal constatar és que la desafecció política és un fenomen molt complex i multicausal que supera els esquemes excessivament senzills que massa sovint es volen utilitzar per analitzar-lo. No pretenc, doncs, fer un anàlisi complet del fenomen amb aquestes quatre línies, sinó només apuntar un aspecte que em sembla hi té molt a veure i que vaig recordar tot escoltant unes paraules de l’estimat Joan Fuster al final del reportatge “Ser Joan Fuster”: “Durant el franquisme tots érem víctimes. Ara, amb la democràcia tots som culpables”.
És a dir, la cultura política actual és hereva d’un franquisme en què, per una banda, generacions senceres es van educar en l’anestèsia política sistemàtica, mentre que per l’altre, la dictadura autoritària deixava la societat sense cap responsabilitat política i els ciutadans esdevenien o bé víctimes del règim o bé simples espectadors passius. Amb la democràcia aquest esquema es va capgirar totalment, però el procés de canvi de la cultura política és lent i requereix un esforç que per moltes persones no es veu compensat. Amb la democràcia, els ciutadans tenen un paper actiu i que com a mínim es concreta en l’acció de votar. Per molts però, les conseqüències de fer-ho (els beneficis o els perjudicis ocasionats pel fet de que governi un partit o un altre) no són prou significatius com per compensar el temps i l’esforç que requereix apropar-se a la política i informar-se’n millor.
Davant d’aquesta situació, que des d’un punt de vista econòmic és ben racional i justificada (els costos són superiors als beneficis) és més senzill tornar al paper de víctimes tot presentant els polítics com els únics culpables de la desafecció política que no pas assumir que la democràcia requereix un esforç de participació que molts ciutadans, en les circumstàncies actuals, no estan disposats a fer.
