En referència a la formidable xiulada que va rebre en la final de la copa de bàsquet a Barakaldo un rei, Juan Carlos I, que presumeix de ser el nostre, permeteu-me citar les paraules d’un intel·lectual major, una eminència del pensament liberal, modern i democràtic de l’Europa occidental, el senyor Eduardo Inda, director del rotatiu Marca, també conegut per ser un clon aterridor del pervers Mahmoud Ahmadinejad: “Aquí los únicos responsables son los salvajes que pueden abjurar de los símbolos y de los principios de los demás todo lo que quieran pero que están obligados a respetarlos so pena de ser tildados de lo que son: unos fascista de tomo y lomo. Y entre estos animales había de todo (…)”.
La frase forma part d’un monumental article en què aquest home, al qual segueixen amb delit centenars de milers de lectors de la pell de brau, ens exposa com i perquè un dret fonamental com la llibertat d’expressió ha d’estar subjecte a una llei superior, la d’estalviar al seu borbó preferit i a la seva bandera de capçalera qualsevol actitud que no sigui la de genuflexió i l’adoració incondicional.
I és que d’un temps ençà en aquesta cosa ibèrica que hom anomena estat s’ha instal·lat un pensament políticament central que considera que qualsevol actitud de rebuig als seus legítims ideals és fruit d’una neteja de cervell llargament planejada i executada per un govern secret amagat sota les muntanyes de Montserrat. De joves aquests fervorosos creients en la conspiració més malèvola des de l’aparició dels Illuminati dormien abraçats a una imatge de Jean-Paul Sartre i ara, ja madurs, reverencien Arcadi Espada, al qual consideren sense cap mena de dubte el successor natural de Truman Capote.
Tots ells han estat capaços de fer un triple salt mental digne de la meva admiració. Van somiar en ser guerrillers armats contra un imperi del mal qualsevol i ara abominen, condemnen i pretenen il·legalitzar totes i cadascuna de les pacífiques mostres d’oposició a un règim, el seu règim.
