En els àmbits jurídics sempre s’havia dit que delinquien les persones, no les entitats. Això va canviar amb la Llei de Partits espanyola, dissenyada amb èxit, tot cal dir-ho, per destruir Herri Batasuna i qualsevol partit abertzale que s’atrevís a succeir-lo en el futur. Rere la llei no hi havia només, que també, una animadversió vers la ideologia independentista d’aquell partit. Tot seguia una certa lògica que els ciutadans benpensants i honestos havien d’aplaudir. El que moralment defensava i encara defensa la llei és que no es podia permetre que els càrrecs electes d’un partit relacionat amb activitats delictives empressin els diners que cobraven de l’erari públic per continuar fomentant aquesta activitat.
Aquesta és una camama que fins i tot CiU es va empassar. Aquests dies veiem que personatges rellevants del PP, molt d’ells amb importants càrrecs públics en el passat o en el present, s’han enriquit, han corromput i han finançat el seu propi partit gràcies als diners que tots nosaltres paguem religiosament a través d’uns impostos que, si seguim així, aviat haurem de considerar revolucionaris.
Els jutges, tots amb el seu propi ego, s’afanyen a empaperar tots aquests galifardeus i els mitjans reaccionen amb gran escàndol a les revelacions dels diferents sumaris. Però què fem amb el partit que els empara? “Ep –ens diran– ningú pot jutjar un partit pel comportament dels seus membres” Ah, caram! Ara ja ho tinc més clar. Els delictes són individuals quan cal, i col·lectius quan convé. I si la Llei de Partits s’apliqués a tothom i no només a uns quants? El PP, per exemple, no podria ni tan sols al·legar el recurs gastat que ells sí que condemnen la violència. No fem riure. Aquests són els que van portar l’Estat espanyol a una guerra il·legal. No és que no condemnin la violència, és que la propaguen directament.
Així doncs hem de tenir molt clar que a l’Estat Espanyol hi ha un principi molt més bàsic que el de la separació de poders. La justícia sempre anteposa els motius ideològics a qualsevol altra raó. Només cal observar aquestes últimes hores el sidral que hi ha muntat en el Tribunal Constitucional.
I això que molts ja sabíem a Catalunya i al País Basc ho acaba de denunciar, agenollem-nos tots, nostre senyor Baltasar Garzón. “No hase falta desir nada más”
