Rajol a rajol Espanya construeix un mur molt més alt que aquell que es va alçar a Berlín, per citar-ne només un. A primera vista nosaltres no el veiem, però si ens hi fixem bé veurem com aquesta nova torre de Babel de parla única desafia el cel i totes les cendres volcàniques imaginables per evitar que qualsevol enemic pugui saltar-la i volar lliure.
Un mur forjat no de ciment sinó de valors i idees supremes és una tasca feixuga que pot donar feina a unes quantes generacions. Com si fos una tradició mil·lennària que ha estat inoculada en els seus gens, tots els espanyols, sigui quina sigui la seva condició, treballen a diari com a formiguetes faci fred o calor per evitar que aquella bèstia que sempre han temut pugui entrar al seu regne.
La por és l’estil arquitectònic que empren els mestres d’obra i al mateix temps és l’aliment que es dóna a aquests obrers quotidians perquè no defalleixin en la seva missió. En la construcció del mur s’hi treballa amb obediència i constància. No és aquesta una acció banal que serveixi a la llarga per recuperar, per exemple, el sector de la construcció. És una qüestió de fe. Els egipcis, també per religió, van alçar formidables piràmides. Aquests, tanmateix, són monuments de carn i ossos, que aquells que hem viatjat a Gizah hem pogut tocar amb els nostres dits. El mur que Espanya fabrica perquè se’n parli en els futurs llibres d’història és d’una altra mena. Invisble. Intocable. Impermeable. Definitivament al·legòric.
Els constructors es pregunten fins on hauran d’arribar per poder descansar en pau i dormir el son dels justos. Ara s’adonen que mai no en tindran prou. A mida que afegeixen files a la seva magna obra també creix la sensació que a l’altre costat s’estén la idea que el mur és fràgil. Com més amunt van, més febles se senten. Això els està portant a una situació crítica. El pes que suporta la base ja és tan gran que hi ha el perill real que la construcció s’esllavissi i que la feinada d’aquests últims segles se’n vagi en orris.
De de l’altre costat hem observat amb sorpresa, recel, temor i perplexitat l’ombra sinistra que s’allargava sobre nosaltres. Ara comencem a entendre que no caldrà un exèrcit de pales per abatre aquesta nosa. Qualsevol dia, de bon matí, allò que ens desvetllarà serà una al·lenada d’un aire anomenat llibertat.
