Com s’han pres a Madrid el triomf electoral de Sandro Rosell al FC Barcelona? És la principal incògnita, i també la més transcendent de totes. Oblidem-nos d’aquest joc de nens que suposarà la presumpta oposició que exerciran els que han s’han sentit derrotats a Catalunya. En el futbol, parlant metafòricament, qui té les armes de destrucció massiva és Florentino Pérez, un senyor que surt a Forbes en la temible llista dels homes més rics del món, rics d’aquests als quals no els apugen mai els impostos per molt que els ministres o consellers d’economia de torn els vulguin perseguir.
Ell solet és capaç de controlar, a cop de mòbil, tots els mitjans de comunicació cavernícoles que fa anys que actuen a les seves ordres malgrat els successius i rellevants fracassos esportius que ha encadenat. Una capacitat, aquesta, a l’abast de molt poca gent, començant per la nova directiva del Barça que a la mínima que l’equip faci el ronso haurà d’aguantar un ruixat de critiques que podrien acabar a mig termini amb una moció de censura com la que li van muntar a Joan Laporta.
Amb la històrica capacitat d’autodestrucció dels culers i la influencia del senyor Pérez és gairebé un miracle que l’equip hagi pogut guanyar la lliga aquesta última temporada. Rosell i Guardiola hauran d’entomar un altre factor de desestabilització constant, la presència de Mourinho. El portuguès arriba a Madrid amb un únic objectiu: provocar el caos en les nostres files emprant velles tàctiques de guerra psicològica i enterrant l’enfrontament esportiu, que ja donen per perdut abans de començar.
Rosell farà bé, doncs, de no posar-se una bena als ulls i de calcular molt bé el poder de l’home que vol que aquest Barça que enamora sobre la gespa i que es reivindica nacionalment a la tribuna passi a la historia com abans millor. Rere la mirada amable i les ulleres d’estudiant aplicat de Florentino s’amaga l’ambició desmesurada d’un empresari que necessita el Madrid per eternitzar-se en el temps, com va fer Kheops fa 2.600 anys amb la seva enorme piràmide de Gizeh.
És cert que el mandat de Laporta també ha estat marcat per la seva pròpia ambició i un personalisme exagerat. Amb tot, hi ha una cosa que no se li pot discutir. Els poders fàctics de Madrid no han aconseguit agenollar-lo, tot i que ho han intentat des de tots els fronts possibles. Faríem bé de recordar aquells anys en què Josep Lluís Núñez estava lligat de mans i peus per l’home amb més poder del periodisme esportiu espanyol, José María García. Alguna cosa, a banda dels títols, hem guanyat.
