A propòsit del ridícul

           D'un temps ençà des de què podem parlar obertament de sobiranisme i lluitar per la nostra anhelada independència, els polítics d'ací i d'allà no es cansen d'acusar-se mútuament de fer el ridícul en molts dels comentaris i opinions que van dient tot sovint. Tanmateix les actuacions que duen a terme en els seus càrrecs respectius moltes vegades són titllades de ridícules.

           Una de les últimes ridiculeses és l'esperpèntica reacció de l'encara secretari general del PSC, Pere Navarro, d'arraconar els tres diputats Elena, Geli i Ventura -mal anomenats díscols- a l'última fila dels escons socialistes. Només faltava posar-los de cara a la paret i fer-los escriure cent vegades :“no votaré al contrari del que m'obligui votar el meu partit”. I per què la gent encara pugui fotre's més del ridícul del “manaia” del PSC, vaig llegir que els hi va engegar : “us perdono però heu de prometre que no ho fareu més”. Patètic, ridícul i esperpèntic! Potser, abans de ser alcalde de Terrassa, va exercir de mestre d'escola castigant els menuts o volia recordar vells temps quan era alumne i ell era el castigat.
           A més, hem de recordar-li que “díscol” vol dir: “persona de mal governar i difícil de corregir”. Em sembla que hauria d'asseure's ell a l'última fila del Parlament, ja que no escoltant totes les veus que diuen que ja ha passat el temps del federalisme i ignorant com si no passés res al seu partit amb la colla d'abandonaments haguts, demostra ser un “díscol” de primera, i junt amb el Lucena i Balmon, són ells que haurien d'ocupar els tres escons dels castigats.

           Els “populars” de semblant manera fan el ridícul cada dos per tres, fent declaracions falses i contradictòries. D'una banda el ministre Montoro diu que Espanya està sortint de la crisi gràcies a Catalunya, i per l'altra la Cospedal declara que una Catalunya independent naixeria en fallida i no podria pagar. En què quedem? Si no podem pagar com ajudaríem Espanya?
           També ridícul és la vinguda massiva de dirigents del PP, a Barcelona volent escenificar una comèdia que ens la sabem de memòria. Hauran pensat què des de Madrid les seves paraules i amenaces no fan prou efecte als catalans desafectes al “règim”, i què havien de venir a Catalunya a redimir als neòfits perquè veiéssim les bondats de la seva doctrina. La ridiculesa d'aquesta vinguda arriba al súmmum en reunir unes mil cinc-centes persones, totes elles, càrrecs electes, militants i simpatitzants del partit, tancats tots ells a pany i forrellat i predicar a una gent que no tenen cap feina per a convèncer amb les paraules que escoltaran. Tots estan d'acord i aplaudiran al seu mestre i guia.

           Del “no” a la consulta i el “no” al diàleg, l'afirmació de què mentre Rajoy sigui president no es fragmentarà Espanya i negar tot el que volem els catalans, ja n'estaven assabentats tots els assistents a la convenció del PP i també els de fora-tots els independentistes de Catalunya-, doncs fa temps que ens ho refrega per la cara. Podien estalviar-se el viatge.
Ridícules les paraules de Rajoy dient: “entendre i estimar Catalunya” i “Catalunya tornarà a descobrir que en cap altre lloc pot estar millor que on ha estat sempre; és a dir, a Espanya”.
No sé si Rajoy sap percebre amb la seva palesa “intel·ligència”, el significat d'aquests dos verbs “entendre i estimar”. Ho dubto. Però on el president fica els peus a la galleda és, quan diu: “Catalunya tornarà a descobrir”. Amb aquestes paraules, reconeix que amb el temps hem descobert, que on estarem millor és fora d'Espanya i ara, hem de tornar aquest lloc on ell ens assegura trobarem tota la benaurança i felicitat, que no gaudirem en cap altre lloc.

            Com ridícules són les paraules de Pérez Rubalcaba: “Davant un greu problema, un govern responsable no pot dir únicament no, no i no, a tot no”
Encara és l'hora que el PSOE digui alguna paraula defensant el dret a decidir, que volem exercir molts catalans. El senyor Rubalcaba és tant fals com el “manaia” del PP, puix tots sabem que quan es tracta d'anar contra els catalans, no triguen ni cinc minuts a posar-se d'acord.

            S'ha de ser fals, enganyós, mesquí i ridícul per arribar a pronunciar aquestes paraules i fer totes aquestes declaracions un dia sí i un altre també, per part de tots plegats; que no és que estimin Catalunya com diu Rajoy, estimen els nostres diners, ras i curt! Tres segles d'enganys, enfrontaments, cants de sirena, promeses i mentides no ens faran creure, que ara seran comprensius, tolerants i favorables al diàleg.