Edició 2095

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 20 de abril del 2024
Edició 2095

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 20 de abril del 2024

NI COVARDIA NI TEMERITAT. VALENTIA!!

|

- Publicitat -

Aristòtil parlant de les relacions humanes, deia que sempre hem de trobar, un punt mitjà. No hem de ser covards ni temeraris, sinó valents (massa poca valentia és covardia; massa valentia és temeritat).

El nefast ministre Fernández Diaz, ens amenaça en convertir el 9 de novembre d'enguany, en un 6 d'octubre del 1934. Què no ha canviat el món en aquests 80 anys? Molt ha canviat! Doncs pel ministre Fernández, sembla que res hagi canviat i que tingui el rellotge aturat en el passat.
Dins d'aquesta amenaça ha aprofitat per fer-nos saber que: “Són moments de volar com les àligues i de grandesa d'esperit”
Ui! Com em sonen aquestes paraules, al “pollastre” de l'escut d'Espanya de l'antic règim volant sobre Catalunya, i al lema “una, grande i libre”. Em sembla que en comptes d'un 6 d'octubre, el ministre ens està amenaçant amb un 18 de juliol.

Publicitat

No és estrany, ja que estan repetint les mateixes amenaces de l'any 1934, i que també provenien del govern central. Els diaris de Madrid d'aquells temps també demanaven, com ara, que el govern de la Generalitat fos castigada amb la suspensió. L'aire enrarit que es respirava als anys trenta del segle passat, enmig de molts problemes d'entesa entre els governs català i castellà, es va aguditzar abans dels fets d'octubre de 1934, amb la publicació el 5 de maig del decret de la Generalitat donant vigència a la llei de Contractes de Conreu, aprovada al Parlament de Catalunya el dia 11 d'abril.
Decret que el govern central hi posà un recurs que envià al Tribunal de Garanties Constitucionals. Tribunal que com no podia ser d'altra manera, anul·là la llei catalana en data 6 de juny de 1934.
En aquell Tribunal de Garanties Constitucionals, n'era vocal el diputat Antoni Maria Sbert, que estava d'acord amb la llei aprovada pel Parlament català, i que a Madrid va declarar: “la posició del Govern de la Generalitat és clara i no té per què fer negociacions amb ningú”. Encara que no se'n va sortir, ja que la llei va continuar anul·lada. Però almenys algú ho va dir, però va tenir massa poca valentia, com diu Aristòtil, i va ser covard.

Em pregunto, quin dia els nostres governants donant un cop de puny sobre la taula, en llegir aquestes amenaces del ministre Fernández i d'altres que han llegit diverses vegades plenes d'odi contra Catalunya, sense voler donar-nos més llibertat, seran valents però no temeraris i tirant pel dret, guiaran el país cap endavant sense necessitat de “fer negociacions amb ningú”.
Les “negociacions” han sigut el que durant segles ens ha fet perdre el temps, ja que sempre hem pactat i negociat a canvi d'escorrialles; hem presentat Memorials de Greuges, que a l'altra banda mai n'han volgut saber res; hem fet viatges inútils per a fer pedagogia, a gent que han escoltat amb orelles sordes, i a més a més, tot sovint hem passat el dia demanant perdó, pel sol fet d'haver nascut a Catalunya i exercir de catalans.

El ministre “botifler” Fernández lamenta que “alguns no hagin après de la història”. El que no aclareix de quina història parla.
Ell parla de la seva història, de tres-cents anys de “borbons” absolutistes, prepotents, antidemocràtics, usurpadors, colonitzadors i nomenats a dit; de dictadors il·luminats i militars colpistes sempre a punt, segons diuen, per a preservar “la seva unitat d'Espanya”; de polítics, políticament incorrectes que prediquen la seva estimació envers Catalunya, però que amb la seva actuació demostren que la seva estimació, només és interessada i monetària. A mi personalment aquesta història no m'interessa gens, al contrari del ministre Fernández Díaz que la troba adient per a tenir al personal ben collat, ja que “la seva història és la veritable”
Faria bé el senyor Fernández Díaz, que a part de conèixer la història que escau a les seves conveniències, es llegís el Dictamen de la Cort Internacional de Justícia, del 22 de juliol de 2010 sobre la legalitat de la declaració unilateral d’independència.
Ho dic, perquè si actualment pel sol fet de fer una consulta, ens vol muntar un daltabaix equiparable al 6 d'octubre del 34, no podem imaginar el que pot arribar fer, aquest ministre inepte i nefast, si la Generalitat proclama la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya.

Aquesta Declaració Internacional diu:
• Declarem que no hi ha cap norma en el dret internacional que prohibeixi o estigui en contra de les Declaracions Unilaterals d’Independència.
• Declarem que quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica d’un poble part d’aquest estat, preval sempre la voluntat democràtica d’aquest poble.
• Declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és la voluntat dels ciutadans, la qual crea o modifica la legalitat vigent quan sigui necessari.
Llegint aquestes tres declaracions, veiem com els predicadors d’una Declaració Unilateral d’Independència impossible a Catalunya, no saben llegir o miren cap a un altre costat.

També podem veure com els polítics de fora de Catalunya i alguns de casa nostra, haurien de llençar la seva sagrada constitució a la bossa d’escombraries, davant el dictamen que diu: preval sempre la voluntat democràtica d’un poble que vol separar-se, per damunt de la legalitat constitucional d’un estat. Això els hi desmunta les “collonades” que diuen dia sí i dia també, sobre que segons la constitució espanyola no hi ha forma de poder fer un referèndum.
La tercera declaració diu: són els ciutadans que poden canviar la legalitat vigent. Ben diferent del que ens prediquen des de Madrid, que no són capaços de canviar ni una coma de la seva sagrada constitució. Així doncs, a què treu cap tantes opinions i tantes tertúlies a les ràdios i televisions, on tothom cada dia pontifica i sembla tenir raó sobre aquest tema de la DUI, dient que és impossible?
Així doncs, estigui preparat senyor ministre i no vulgui organitzar un “sidral” si arriba el moment. El que avisa no és traïdor.

Altres vegades he parlat de “la triga”, la tardança a solucionar els nostres afers, i que ens ha fet molt mal en tota la nostra història, perdent un llençol a cada bugada i escoltant els cants de sirena que arribaven de l'altre costat de l'Ebre.
Demano als nostres governants que no siguin covards ni temeraris, però que siguin valents. El “bon cop de falç” que cantem al nostre himne, no el veig enlloc i tinc el pressentiment que passaré avall, i encara no l'hauré vist.
Estem celebrant els tres-cents anys de la pèrdua de les nostres llibertats i potser d'aquí un altre tri-centenari, estaran celebrant els sis-cents anys sense encara haver-les recuperat.
No m'estranyaria gens, ja que aquests dies TV3 anunciant el capítol d'aquesta setmana del programa 300, el presentador acaba recordant unes paraules que va dir el poeta Àngel Guimerà: “Ah! Senyors de Madrid, que la paciència de Catalunya s'acaba”. I són paraules del 1881!

Doncs això! Els presidents i governants de Catalunya des de sempre fins avui, el 2014, veiem com no són capaços de què se'ls acabi la paciència. Sabeu per què? En tenir massa poca valentia els ha convertit en covards, com deia Aristòtil.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut