Edició 2095

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 20 de abril del 2024
Edició 2095

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 20 de abril del 2024

Els llepafils són uns dissortats, un ja pot fer, res no els agrada.

|

- Publicitat -

       La faula primera del llibre segon de les seves faules, La Fontaine, la titula: “Contra certes persones de gust difícil”, i que acaba amb la frase: “Els llepafils són dissortats, un ja pot fer, res no els agrada”
Si La Fontaine fos un personatge dels nostres dies, en escriure aquestes paraules, hauria pensat amb certesa en els “senyors” de la CUP (per tractar-los d'una manera educada).
Perquè els xitxarel·los de la CUP, què volen?, que pretenen? Volen la independència de Catalunya?, o el seu esport preferit és ser tan llepafils com aquells que se l'aguanten amb paper de fumar?

      No en van tenir prou en tibar la corda fins a trencar-se, aconseguint la renúncia d'Artur Mas, com a president de Catalunya? De què ha servit tot plegat si segons els antisistema, Artur Mas, era el problema per poder avançar cap a la nostra sobirania? De res ha servit!
Ara, estan tibant altra vegada la corda pels pressupostos i quan hagin aconseguit que Junts pel Sí, tornin a cedir i renunciar a quelcom que a ells no els sembla correcte, buscaran una altra excusa per tornar a fer la punyeta. I això no tindrà fi ni compte.

      Com diu el títol de la faula de La Fontaine, la gent de la CUP no és que siguin persones de gust difícil, són persones amargades, rebuscades i llepafils que només busquen els tres peus al gat. Ja sabem que a la història de la humanitat moltes coses han sigut difícil de canviar i aconseguir, però si a més, hi ha un col·lectiu que tot ho troba malament i res els agrada, perquè el que ells pensen va a missa i el que pensen la resta (segons ells) estan equivocats, és molt difícil avançar cap a l'objectiu proposat.
Molts catalans que volem ser lliures ens preguntem si tibant contínuament la corda, ara per un motiu ara per un altre, és una manera d'avançar cap a la nostra independència.

      Tan difícil és d'entendre que de moment la clau de la caixa la té Madrid, per molt que la CUP digui que s'ha de trencar en sec, tot requeriment i exigència que ve de la capital? Hom es pot creure, la paraula d'aquests quatre xitxarel·los que ara diuen blanc ara diuen negre? Junts pel Sí, pot confiar en la CUP si el document d'estabilitat parlamentària, que segons Artur Mas, porta sempre a la butxaca per a refregar-lo pels nassos en cas d'incompliment, aquest mateix document, els antisistema se'l passen per l'arc de triomf, per l'engonal o per on sigui? Ara hem de tornar a signar un altre document per obeir les exigències d'aquests quatre arreplegats?
Des que la CUP va sortir a la llum pública (doncs encara que existeixin des de fa temps molta gent no els coneixia) no han deixat de fer el número i posar bastons a les rodes del procés. Si donessin un premi a la contradicció, molts partits podrien presentar-se al concurs, però la medalla d'or se l'enduria els llepafils de la CUP. Perquè l'acció de contradir o contradir-se és el seu pa de cada dia. Ells que presumeixen de ser l'únic partit que no se surt de la línia marcada i que són coherents com ningú, també enganyen i diuen mentides com tots els altres partits.

      Perquè la contradicció d'aquests torracollons és el seu leitmotiv, repetit una vegada i una altra en la seva activitat política. Començant per les contradiccions, mentides i joc brut dels seus diferents grups que hi ha dins de la CUP, on les seves contínues assemblees deuen ser una olla de grills.

      No és contradicció, estar durant tres mesos llargs dient que no era important per a ells “qui” presidís la Generalitat, quan van demostrar que era l’únic que els importava?
Al final van aconseguir el que volien, que Artur Mas deixés el camp lliure, i l'endemà ja devien estar pensant, quin altre pretext podrien trobar per a seguir fent la guitza. Van pensar en els pressupostos que s'haurien d'aprovar al Parlament, i dit i fet, ara toca marejar la perdiu pels pressupostos i quan hagin aconseguit el que volien, demanaran raó d'alguna altra cosa i qui dia passa any empeny.
I això que aquests llepafils, després de les eleccions del 27-S volien anar per feina i trencar-ho tot a la primeria. No és contradicció, voler anar per feina i havent passat 252 dies encara continuïn posant bastons a les rodes?

      No és contradicció, que el David Fernández en començar agafar volada tot l'assumpte del procés i abans de les eleccions del 2012, declarés que si no anàvem tots els independentistes units, no arribaríem a bon port? Ja hem vist la unitat que el David predicava. Cadascú pel seu costat, sense voler anar junts amb Junts pel Sí, ja que ells tenen la veritat absoluta escrita al capçal del seu llit i des de què es lleven fins que van a dormir, la seva obsessió rau en el fet que els altres pensin com ells. Només hi ha una veritat que hi ha de complir, la seva!

      No és contradicció, que declarant-se antisistema, anticapitalistes i comunistes, ens hàgim d'assabentar que l'ínclit Benet Salellas en el seu patrimoni declari onze propietats i dues hipoteques? Els de la CUP, que no volen saber res de bancs, caixes i del capital, demanant hipoteques com tothom? O potser va demanar aquestes hipoteques al veí, al primer que passava pel carrer o a un amic?
No és contradictori, que també l'omnipresent i embrolladora Anna Gabriel per a lluir el seu horrorós pentinat, ens facin saber que sol visitar les perruqueries LLongueras, quan tots sabem que són uns locals on precisament els preus no estan a l'abast de tothom?
Un que és innocent, em pensava que els antisistema i anticapitalistes, entre assemblea i assemblea (que redéu, mira que n'arriben a fer) tenien temps per a tallar, rentar i eixugar-se els cabells entre ells mateixos.
A la primera perruqueria LLongueras que va obrir a Barcelona (situada al meu barri de Sant Antoni) tallar, rentar i eixugar el cabell val de 40 a 50 euros, sense iva. La meva dona a una perruqueria del mateix barri, en paga 28 euros, amb iva. A veure si sense saber-ho resultarà que la meva dona és l'anticapitalista, i la Gabriel és la “pija” i la capitalista? Potser sí! Són tan contradictoris, que no vindria d'un pam, com deien La Trinca a la seva divertida cançó.

      Així doncs, que volen aquests llepafils dissortats de què parla La Fontaine en la seva faula? Anar signant documents que a la llarga seran paper mullat, fent promeses que després no compliran i llençant cants de sirena per a engalipar i entabanar al Parlament català?
Si és així, no demostren massa imaginació, perquè tot això és el que fa temps està fent el govern central envers Catalunya.

      Que volen? Molt declarar que no volen seguir amb un parlament autonòmic sinó amb un parlament sobirà i independent; molt parlar de trencar i desobeir tot el que vingui del govern central i el TC, però mentre segueixin amb les seves contradiccions, amb les seves parides i les seves demandes utòpiques, Catalunya seguirà sent part d'Espanya i donaran la raó a La Fontaine:
Seguiran sent persones de gust difícil, i uns reconsagrats llepafils, que encara que els altres anem fent, ells continuaran trobant-ho tot malament i moriran dissortats com hauran viscut durant tota la seva vida.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut