- Publicitat -
Aquesta setmana hem celebrat el “Black Friday” importat dels Estats Units d'Amèrica, un país, que molts no poden veure ni en pintura i contínuament estan criticant tot el que ens arriba d'allí, però no tenen cap inconvenient en imitar-lo en moltes coses i costums que no tenim aquí. Rajoy i el seu govern se'n deuen riure d'aquesta celebració, i volent donar lliçons a un dels països més importants de la terra hauran pensat, si ells tenen el “Black Friday”, nosaltres més: tenim el “Black Year”. Nosaltres, els del govern central no celebrem un “divendres negre” a l'any per a fer rebaixes a Catalunya; el nou govern constituït fa poc dies (com havien fet antics governs des de fa segles) estem aplicant “l'any negre” per a poder fer rebaixes tot l'any, per a la fruïció de tots els catalans.
Així com el “Black Friday” torna cada any per aquestes dates, el “Black Year” de Rajoy i els seus sequaços, és molt millor i dura tot l'any. No cal que torni perquè en acabar l'any és com aquells contractes que signem, i que si no diem res, es renoven automàticament. I així ens va!
Tanmateix, no pensem pas que aquests “anys negres” de rebaixes han començat amb el govern de Rajoy. Sempre he cregut, que la nostra història començà anar a mal borràs i tingué una davallada molt important, a partir del 24 de juny de 1412 -un “black wednesday”- amb el Compromís de Casp i l'entronització de la dinastia castellana. Tot el que succeí anys després: imposicions, greuges, abusos, mentides, atacs de tota mena, prometences i tot un reguitzell de coses sense complir, ha sigut a través dels segles, el què han anat aplicant a Catalunya tots els avantpassats castellans que ens han governat fins l'actualitat.
Si deixem segles anteriors i mirem els temps viscut pels nostres avis, pares i catalans que vivim actualment, podem comprovar que les rebaixes -políticament parlant- mai les hem deixat de patir per part dels governs centrals.
Deixant totes les penúries sofertes des del segle XV al XIX, és un fet constatat que durant el XX i començament del XXI hem continuat patint els mateixos entrebancs i mal de caps de sempre.
Després de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià l'abril de 1931, en considerar aquesta proclamació com un acte revolucionari, el govern central encomanà a l'estat català (que havien reduït a simple govern autònom) la redacció d'un estatut. L'avantprojecte fou acabat el 20 de juny de 1931 a Núria. Com no podia ser d'altra manera el govern de Madrid no estava d'acord en alguns punts, i després de certes limitacions per part del govern central i cessions per part dels nostres governants, mig any després (maig de 1932) començaren els debats a les Corts Espanyoles, on les rebaixes eren el nostre pa de cada dia. Després de diverses sessions parlamentàries plenes de recels i hostilitats, els polítics catalans de l'època en aprovar-se l'Estatut el 9 de setembre de 1932, el van considerar com una gran victòria. Com sempre, van recollir les escorrialles d'un Estatut que va néixer coix i retallat. Aquest 9 de setembre va ser un “black wednesday”.
I com més avancem en el temps, els “anys negres” són més foscos. L'Estatut de Sau de 1979, redactat entre polítics catalans i un govern central alimentat encara per la recent dictadura soferta durant quaranta anys, tornà a ser retallat pel Congrés de Diputats. Sense una ruptura i tallant ras i curt amb velles costums de l'antic règim, no es podia pretendre que sortís un Estatut com calia i adient als temps que estàvem vivint. Si l'estatut de Núria va néixer amb un peu coix, aquest de Sau ho va fer amb els dos peus coixos. Quan només havien transcorregut cinc anys de la nova democràcia (?) i un any després de les primeres eleccions catalanes -març 1980- es va poder organitzar un cop d'estat, i això volia dir que hi havia part dels habitants d'aquests país que no volien el “statu quo” establert, i per tant aquest Estatut de Sau no estava ben redactat ni pactat i no ens convenia. Hagués hagut de ser un estatut trencador amb el malson de la dictadura per a començar de zero. Amb tot, l'Estatut de Sau va ser aprovat pel Congrés un “black monday”, el 19 de novembre de 1979.
I què haig de comentar de l'últim Estatut de Miravet del 2005. Aquest nasqué coix, malgirbat i amb malastrugança. Aprovat pel Parlament de Catalunya el setembre del 2005, i aprovat pel Congrés de Diputats el 30 de març de 2006 -un “black thursday”- amb unes importants modificacions fou aprovat en referèndum pels catalans el juny del 2006. Però ai las! Com encara algú considerava que el pobre estatut no l'havien aprimat prou, el van deixar en “stand by” per a veure si s'aprimava una mica més. Vés tu! Com el van deixar al cap de quatre anys i escaig; prim com un paper de fumar i ribotejat, com va dir aquell (que no el coneixeria ni la mare que el va parir) pel TC que un 28 de juny de 2010, el va donar per vàlid. Un altre “black monday”.
Aquest llarg temps esperant la resolució del TC amb l'enèsima retallada i les falses paraules del gran mentider Zapatero: “apoyaré el estatuto que salga aprobado del parlamento catalan”, va ésser la gota que féu vessar el got. Aquí va començar tota la moguda: manifestacions massives, cadenes humanes, una “V” que omplia bona part de la Diagonal i la Gran Via, una Meridiana plena de gom a gom i un creixement de l'independentisme a tot Catalunya.
Així doncs, Rajoy i els seus manaies han tingut una bona colla de mestres per aplicar el seu “Black Year” particular. Amb tot, el Rajoy després de ser elegit altra vegada president amb penes i treballs, ara ens vol confondre i parlant de solucions inassequibles, ens envia a la presumptuosa Soraya Santamaria (amb despatx inclòs al palau Montaner) perquè ens pugui alliçonar i conduir pel recte camí, del qual tots els independentistes ens hem desviat. Suposa, el president, que la seva vicepresidenta amb la falsa empatia que va prometre, el diàleg inexistent que ni ella creu tenir i la imaginació que va presumir que faria servir, ens podrà engalipar. Potser alguns de la seva corda se la creuran, però molts catalans veient tots aquests “Black Years” soferts durant segles manats des de Castella, no volem escoltar, obeir ni patir més “anys negres”.
Això vol dir que els nostres polítics han d'estar a l'aguait i anar per feina, no fos cas que en comptes de tenir alguns “blacks days” a l'any, tota la nostra vida fos una “Black life”, com ha sigut en molts moments de la nostra història.
Jaume Meneses
Publicitat
