Edició 2095

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 20 de abril del 2024
Edició 2095

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 20 de abril del 2024

UN ANY SENSE EL CARLES (Del “Diguem-nos coses boniques” a la violència)

|

- Publicitat -
 
      Enyorat Carles:
 
   Abans d'anar-te'n ens vas deixar un  bonic consell: “Que ens diguéssim coses boniques”
   Doncs, des de l'1 de juny de l'any passat -data del teu traspàs- si abans havies vist accions i escoltat paraules colpidores que afectaven els teus bons sentiments, quedaries garratibat de tot el que ha passat des de fa un any. Del govern central de Madrid, de molta gent d'Espanya i també de gent nostrada, de “coses boniques” no n'ha sortit cap de les seves rabiüdes boques. Ans el contrari, tot ha sigut: insults, violència, querelles, judicis, exili i empresonaments. Sí, sí.. He escrit les paraules: exili i empresonament.
 
   Pocs pensàvem, Carles, que després de quaranta anys de dictadura i de quaranta anys més d'una democràcia agafada amb pinces -que tu també vas viure- tornaríem a tenir presos polítics i exiliats. Sis del govern a la presó: Junqueras, Turull, Rull, Romeva, Bassa i Forn; com també l'expresidenta del Parlament: Carme Forcadell, i els presidents d'Òmnium i l'ANC: Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. I a l'exili tenim: Puigdemont (els primers mesos a Brussel·les i ara a Alemanya), Comín, Puig i Serret (sempre a Brussel·les) i Ponsatí (els primers mesos a Brussel·les i actualment a Escòcia) , i Anna Gabriel i Marta Rovira a Ginebra.
   Quan encara estaves entre nosaltres ja vas viure el creixement de l'independentisme, grans manifestacions i alguna entrada als jutjats per declarar davant jutges intransigents i plens d'odi cap a Catalunya i els catalans, però el que estem vivint i patint actualment és molt pitjor.
 
    El detonant de la barrabassada que ens està infligint l'estat espanyol, va ser el referèndum que va organitzar pel'1 d'octubre el nostre govern, malgrat els impediments del govern central amb el suport del PSOE/PSC i C's.
Referèndum que el govern del PP volia impedir del tot i que va ser l'excusa per omplir Catalunya de Policies Nacionals i Guàrdies Civils, vinguts de tot Espanya mentre la gent a diverses ciutats espanyoles els acomiadava amb el crit de “a por ellos” per intentar colonitzar-nos per sempre més.
Com el “manaia major” de la capital continuava dient que el referèndum no se celebraria, com pots suposar, el poble català es va organitzar per a defensar els col·legis electorals -que quasi tots eren escoles- perquè la gent pogués exercir el dret de votar. Molta gent va dormir a dins de les escoles i altres van presentar-se a les cinc del matí per defensar paperetes, urnes i el que fes falta.
 
Et diré, Carles, com n'arriben a ser de tanoques i babaus,  ja que van estar setmanes buscant on estaven les urnes, sense trobar-ne cap (el govern català va amagar-les com un preuat tresor i van aparèixer per art d'encanteri el dia del referèndum). Emprenyats com estaven encara els opressors per aquest episodi de les urnes i havent rebut ordre de la justícia espanyola que el dia del referèndum es presentessin als col·legis electorals per impedir la votació, van trobar un altre problema: l'obstacle de la gent que va rebre els colonitzadors enviats de fora Catalunya, amb les mans enlaire i amb el crit de “som gent de pau”. Però com qualsevol dictadura,  fent servir la força de les porres ens van estomacar, ferir, colpejar, menysprear, humiliar i tot el que vulguis, Carles, a banda les destrosses de mobiliari escolar, portes i finestres. Tota aquesta ràbia sense mirar re ni qui tenien davant, fossin avis, dones o infants. Molts vam poder votar però a molts col·legis els colpistes del govern central, aconseguiren entrar i emportant-se urnes i paperetes es van perdre molts vots que no vam poder comptar. Malgrat tot, el noranta per cent de vots van ser afirmatius a favor de la independència.
 
Passat aquest primer d'octubre fatídic i vergonyant van precipitar-se els esdeveniments. Primer una vaga general i diverses manifestacions,  fins al dia 27 d'Octubre que en una sessió del Parlament es va proclamar la República Catalana amb una boca de pinyó.
Sí, va ser una proclamació feta amb la boca molt petita,  ja que aquell nou món que teníem a tocar se'n va anar en orris. En aquell moment, vaig recordar un dels teus clarificadors i clarividents articles que vas escriure, el 15 d'octubre del 2016, més o menys un any abans d'aquesta fallida proclamació. Escrivies:
Som on deia Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Hi som amb variants. Per exemple que el nou món ha semblat que ja apareixia, però amb una data de caducitat tan propera que s'ha desfet abans de néixer. En devia ser un simulacre, però espanta perquè allarga l'interregne, el clarobscur. I el vell món ho aprofita. De fet potser el monstre més perillós és el vell món.
 
Profètiques paraules teves, Carles, ja que el nou món que anhelàvem va caducar en un tancar i obrir d'ulls i tot seguit el vell món ho va aprofitar, com molt bé dius en el teu article.
Aquí va començar una ferotge dictadura, encara que “ells” en diguin “democràcia”. Aquí va començar l'odi i les mentides, encara que “ells” en diguin complir la llei. 
Carles, mira si va ser una proclamació de la independència amb la boca petita (i sort vam tenir sinó hauria estat molt pitjor) que aplicant el temut article 155, automàticament al cap d'unes hores, el govern central (Congrés i Senat) interpretant una comèdia que tothom sabia com acabaria i amb l'aquiescència del PSOE,C's i PSC, va anul·lar l'esquifida independència proclamada, van destituir tot el govern català, van ocupar les conselleries de la Generalitat amb gent vinguda de Madrid i pocs dies després, uns ineptes jutges, acusant els nostres polítics i als presidents d'Òmnium i ANC de rebel·lió i sedició, ja teníem els primers presos polítics a diverses presons de Madrid, i exiliats a Bèlgica i Suïssa.
 
Així que, Carles, com aquell qui diu, “dir-nos coses boniques” més aviat cap ni una. Perquè tot això que t'explico encara dura, ja que després de més de mig any seguim tenint presos polítics i exiliats, malgrat les protestes i manifestacions que hi han hagut a tot Catalunya. Ah! I els impresentables del govern central i els seus sequaços tenen les penques de recordar-nos cada dia, que a Espanya no hi ha “presos polítics” sinó que hi ha “polítics presos”. La semàntica la maneguen segons la seva conveniència.
Enmig de totes aquestes injustícies i l'enrenou que estem vivint, el “manaia” inquisidor i incapaç de dialogar, que presideix el govern central, ens va organitzar unes eleccions il·legals a Catalunya pel 21 de desembre pensant que després d'ocupar el nostre país i intervenir la Generalitat, la independència perdria força. Doncs no! Va tornar a guanyar l'independentisme.
 
Però, Carles, tu creus que com “bons demòcrates” el PP, PSOE, C's i PSC van acceptar el resultat de les eleccions? Ni de bon tros! Avui, 31 de maig, després de cinc mesos i deu dies de les eleccions imposades pels opressors encara no tenim govern, malgrat haver-ho intentat tres vegades. El primer, no el van acceptar perquè els partits independentistes volien tornar a posar Puigdemont de president, i segons Madrid no podíem tenir un president “pròfug”, que és com el defineixen. Els altres dos tampoc, ja que ERC i Junts per Catalunya, proposaven Jordi Sánchez i Jordi Turull com a possibles candidats, però tampoc  podien ser presidents de la Generalitat, perquè segons uns jutges i fiscals indignes, sense haver-hi encara judici els mantenen a la presó, acusats junt amb els altres presos de sedició i rebel·lió.
 
Ara, tenim de president, Quim Torra, que el govern colpista de Madrid ha acceptat sempre que faci bondat, aplaudint totes les “coses lletges” que la caverna més antidemocràtica ha enviat al nostre President, amb insults rere insults. Però al final ha pogut formar un govern (això sí, abaixant el cap i posant-se a les ordres de Madrid) que més o menys toleren, però amb vigilància d'aquest govern català, ja que segons el que faci i digui aniran a engruixir el cens dels habitants a les presons de Madrid.
 
I mentrestant, Carles, el govern central negant que la duresa de l'1 d'Octubre, que tot el món va veure en directe en el moment que succeïa tot plegat, no va existir, ja que els repressors van actuar segons la llei. La Unió Europea fent muts i a la gàbia i responent als periodistes la cantarella de sempre: “és un afer intern d'Espanya”. La monarquia mirant cap a un altre costat i posant-se al nivell del “a por ellos”, va llegir un discurs de Nadal sense cap referència a les garrotades ni als ferits de l'1 d'octubre.
 
I aquí a casa nostra, els partits unionistes, la patronal, l'Ibex i la gent del Pont Aeri (o AVE) que ens volen salvar del dimoni que per ells és la independència, encara prediquen que ha d'haver-hi diàleg amb els opressors i colonitzadors del govern central, esperant que ens “diguin coses boniques”, quan els independentistes sabem que de tres-cents anys ençà si alguna vegada ens han ensabonat i dit alguna “cosa bonica”, ha sigut per no deixar de rebre els nostres diners.
 
Deixa'm acabar aquesta carta, Carles, amb unes paraules que encara que siguin de fa uns anys (2005) són actuals, i mentre governin els ineptes i corruptes del PP ho seguiran essent. Són paraules del llibre “La meva llibertat” del filòsof i escriptor, Octavi Fullat, i editat per Angle Editorial. 
Diu, dirigint-se al Govern de Madrid:
 
Quan fan servir termes com “democràcia” i “llibertat” resulten igualment frívols i buits. No puc ni sentir-los, ja que em sortiria el professor que ha de suspendre a l'alumne. De dretes i d'esquerres estan abraçats, tots, a aquesta mesquinesa intel·lectual.
 
I continua, ara, dirigint-se al lector:
Ja veu, lector, quins són els pastors del ramat. Per a ells només som ramat. No ho oblidi.
 
Sàvies paraules no gaire “boniques”, però a vegades s'ha de dir la veritat encara que no agradi.
Fins a l'any vinent, Carles, esperant poder explicar-te “coses boniques” i no totes aquestes desgràcies que estem patint a Catalunya.
 
        Jaume Meneses
 
 
Publicitat

Opinió

Minut a Minut