Opinió amb independència. Dilluns, 21 de maig de 2018 20:41 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Jaume Meneses


Dilluns, 7.4.2014. 00:18 h

Tretze raons d'un independentista i una faula, per anar-se'n del país del "no"

Raons per anar-se'n
Raons per anar-se'n

Comparteix







Etiquetes

L'AVUI. Actualment i des de fa anys no hi ha manera d'entendre's amb els nostres veïns. Només volen dialogar sobre el que ells decideixen i proposen que s'ha de dialogar, puix totes les nostres propostes reben un "no". No vull viure en un país que sempre diu "no". Si ells tenen dret a dir el que podem fer, nosaltres també tenim el dret a no obeir al que ells proposen.
No m'agrada el camí que ens volen marcar els caragirats del govern de Madrid; és un disbarat. Si ells no respecten el nostre Estatut, perquè nosaltres hem de reverenciar la seva Constitució? Perquè nosaltres mai diem, a normes i lleis dictades pel govern central que van contra l'Estatut (i si ho diem, no en fan cas), i ells moltes vegades ens diuen que decisions preses al Parlament de Catalunya són anticonstitucionals (i en aquest cas, muts i a la gàbia)?
 

L'EQUIVOCACIÓ. Anem errats si insistim sempre amb el mateix. La nostra fal·lera de voler practicar la pedagogia en un lloc, on el caràcter sec i tancat les nostres paraules són com sons que s'escolten tan lluny que arriben confuses al receptor, i com un bumerang ens tornen a casa nostra convertides en cants de sirena, on els nostres polítics des de temps immemorials confien i esperen que donin el seu fruit. La nostra història hauria de fer reaccionar als nostres polítics, però volen ser tan educats i políticament correctes, que fan un pobre favor al nostre país.

LA POR. Torben les nostres vides amb amenaces sabent que no es compliran. Només pel sol fet de fer por a la gent i fer-la ballar segons el so que volen. Cada dia inventant noves pors impossibles, però sobretot, dirigides a la gent gran assegurant que no cobraran la pensió, i també amenaçant amb presó als polítics, d'il·legalitzar als partits que donin suport a la independència i d'anul·lar la Generalitat de Catalunya, amb el soroll de fons dels tancs. Unes vils amenaces, inventades per governants i persones amb càrrecs importants sense cap mena d'escrúpols, que només miren pels seus interessos en comptes de procurar pel benestar dels seus votants. Malgrat tot segons ells, els colpistes som nosaltres.

L'ABANDONAMENT. Sempre parlen d'una unió que, temps era temps, ja va començar malament i amb tota mena de malfiances per ambdues parts. Per la seva part, mai ens han vist diferents (i si ho han vist, no ho han volgut mai reconèixer) volent que combreguéssim amb rodes de molí, amb la seva manera de ser, d'actuar i parlant sempre d'una unitat que només ells han volgut; per part nostra, lluitant i parlant d'una independència i llibertat (però amb la boca molt petita) que han sigut negades i només donades amb comptagotes a través de la nostra història. Abandonats i moltes vegades cornuts i fent-nos pagar el beure.

EL TREBALLSempre és bo treballar i ser solidari pels altres, però quan els que reben aquesta solidaritat, ho agraeixen amb insults i retrets de tota mena, no és agradable i més aviat treuen les ganes de seguir essent solidari. Val més que treballem pels de casa nostra i siguem solidaris amb la gent d'altres parts del món, a través d'alguna ONG , que sempre ho agrairan més que els nostres veïns, encara que el president  d'Espanya deixi anar una de tantes "collonades" que diu tot sovint: "El poble català i la resta d'espanyols tenen la mateixa sang" Què podem esperar d'un senyor que tot sovint va dient a la babalà, que Espanya és la nació més antiga d'Europa? Doncs això, "collonades" i més "collonades".
 
EL DESCORATJAMENT. Una paraula que no podem esperar que ens porti res de bo. Són molts anys de promeses però també d'enganys; són molts anys d'esperar però sense resultats positius. Massa temps esperant un acord amistós, però veient com no hi ha resposta, hem caigut en un descoratjament que no volem etern. Ells sí que el voldrien per sempre i que estiguéssim en un estat d'ànim sense cap mena de recuperació. S'inventen insults inaudits, falsos i menyspreables per fer créixer aquest descoratjament; però nosaltres hem de ser perseverants i recordar les paraules de Rabindranath Tagore: "La història de l'home espera amb paciència el triomf de l'home insultat"

L'ENSENYAMENT. Instruir és un verb cabdal perquè la nostra societat a través de l'ensenyament, pugi persones preparades i assenyades per a fer de la mateixa vida i la dels altres, un model on puguin emmirallar-se les generacions futures. Però quan els governants posen tots els bastons a les rodes possibles, perquè això no sigui una realitat val més prescindir dels dictats proposats per una colla d'ineptes, amb el ministre Wert al davant, que no saben el refrany que diu: "atendre i entendre és bo per aprendre".
El ministre Wert , que té la carrera de Dret, és Sociòleg, ministre d'Educació, Cultura i Esport, i que va treballar a TVE com a tècnic, al BBVA  i fou president d'una consultoria, no sé pas com haurà aconseguit tot aquest currículum, puix malgrat tots aquests càrrecs, pel que respecta als catalans ni ha intentat atendre, ni entendre i preocupat d'aprendre res de Catalunya.
 

LA COMUNICACIÓ. Segons el diccionari, és l'acció i procés de transmetre un missatge, amb establiment d'una relació i una interacció socials. ¿Si entre una parella, una associació, un grup o una societat no hi ha comunicació, quina finalitat té la seva creació? Cap! Així doncs, si no hi ha comunió i per molt que es prometin mútuament que l'entesa serà completa, no cal esmerçar-hi massa esforç, ja que no hi haurà comunicació. Una fita comuna en la història d'un país és cosa de dos, però sempre serà el més poderós que sortirà guanyant, en les discussions i en les decisions. Un bon motiu per marxar, doncs, sempre perdríem el fil del discurs.

L'OBLIGACIÓ. Ells que són tan amants de la llei, han de saber que quan s'obliga algú a complir aquesta llei és perquè hi ha un acord, que obliga a les dues parts. Jo no vull que persegueixin la nostra llengua, cosa que ja fa segles fan amb tot entusiasme, mani qui mani. Si nosaltres hem de respectar el castellà, perquè ells no han de fer el mateix amb el català? Són anys de rebre imposicions i impertinències per part nostra, pel que respecte a la llengua catalana. ¿Perquè ells, tenen tot el dret a queixar-se quan hi ha quelcom referent al castellà que no els hi agrada, doncs consideren que no donem el tractament adient que es mereix la seva llengua?
Si a nosaltres per l'article vint-i-nou, hem hagut de dur a la cartera durant molts anys un document que posa Espanya, no podrien ser ells que ara per força, haguessin de dur un que posés Catalunya?
Fa anys i panys que hem d'aguantar diaris, ràdios, televisions, pel·lícules en castellà. Malgrat què aquests anys d'una democràcia de pa sucat amb oli hem millorat, encara hem de veure anuncis en castellà a TV3 (la pela és la pela), i si volem veure una pel·lícula en català, a part que només en trobem a dues o tres sales, hem d'anar a un barri extrem de la ciutat, doncs als cinemes del centre totes són en castellà.
Hi ha obligacions de moltes lleis i moltes normes, que val més desobeir


EL MAL HUMOR. Jo vull marxar d'un país on sempre es diu "no" i que gasta un mal humor que esparvera. Escoltar a l'impresentable Rouco Varela amb la seva cara de males puces comparant la situació actual del país, amb l'inici d'una guerra civil, per culpa de Catalunya (no va dir per culpa de qui, però no calia que ho digués), és motiu per fer-lo callar i tancar-li la Cope. Aquest nefast personatge caldria que es confessés i com a penitència, l'obligaria a veure cinc mil vegades la pel·lícula de la vida de Pere Casaldàliga "Descalç sobre una terra vermella". A veure si així aprèn com ha d'actuar l'església! I no hi ha cap bisbe que hagi desmentit al  Rouco dels nassos.
Jo vull marxar d'un país, on el portaveu del PP, Alfonso Alonso, diu bajanades com el seu cap, assegurant que és tan antidemocràtic
"imposar la voluntat per la violència com per les urnes". O sigui per ell, és igual una arma que amenaça algú per obligar a ser o fer allò que no vol, que una urna on tothom és lliure d'anar a votar o no, sense ningú que l'amenaci. I no ha sortit cap polític del seu partit que hagi desmentit aquest bocamoll.
Jo vull marxar d'un país, on un catedràtic d'universitat en un informe del Instituto de Estudios Económicos, legitima una intervenció militar a Catalunya en cas de secessió unilateral. I el català Juan Rosell sense desautoritzar aquestes paraules. I el catedràtic Polo seguint donant classe a la UAB, com si ens hagués felicitat pel nostre aniversari!
Jo vull marxar d'un país ple de gent malhumorada que no creu en la democràcia i que per les seves paraules escampades arreu, dia sí i dia també, sembla que vulguin que es compleixi allò amb què ens amenacen. Almenys a casa nostra, el Centre Català de Negocis ha protestat contra aquestes paraules, del portaveu del PP .


LA MENTIDA. Un refrany català diu: "De polítics, cabrons i mal parits, ja n'estem tips". També hi ha la dita: "dir més mentides que el diari". Aquest refrany i aquesta dita retraten la veritat del temps actual. Estem tips, sobretot els catalans, de polítics que no paren de mentir deliberadament pel sol fet que no volen reconèixer els nostres drets; que només diuen mentides contra nosaltres per por de perdre els interessos propis, deixant de banda els nostres. També estem tips, de tertúlies a les televisions, d'opinions a les ràdios i articles als diaris que fan forrolla per veure qui diu les paraules més gruixudes i les mentides més ofensives. De mal parits sempre han existit, però actualment amb l'excusa de malparlar dels catalans i de Catalunya, surten com els bolets en plena tardor.
Vull marxar d'un país que menteix per res i sense motiu, ni sense contrastar tot el que afirmen ser veritable.

 
L'ENVEJA. Pecat capital que sempre ha sigut el primer que han practicat, quan es tracta de malparlar o de concedir quelcom als catalans. Un pecat que fan servir per a desitjar el millor per ells i negar que els altres (en aquest cas Catalunya) tinguem el mínim possible. Sempre fan la pilota dient que Catalunya és el motor d'Espanya, i actualment diuen, que Catalunya traurà Espanya de la crisi. Però la veritat és que només volen els nostres diners per solucionar els seus problemes i a nosaltres ens donen les escorrialles, perquè només tinguem aquest mínim que la seva enveja ens concedeix

EL CAMÍ CORRECTE. Veig més aviat un camí ple d'entrebancs, que considero diferent del que caldria. Incorrecte des de temps immemorial. Molt parlar de diàleg però el més calent és a l'aigüera.
Segons Plató, en un diàleg ha d'haver-hi preguntes i respostes; també ha de ser sincer entre els dialogants expressant sempre el que pensen, estiguin equivocats o no; les respostes han de ser ben argumentades no entrant en contradiccions, i al final del diàleg convé que hi hagi acord entre els participants.
Cap d'aquestes quatre condicions filosòfiques es donen quan es tracta de dialogar amb Espanya. Més val no insistir i deixar-ho córrer. Més aviat l'actitud del govern espanyol és la del personatge Tancredi, de l'obra "Il Gattopardo" de Lampedusa, quan diu al seu oncle:
"si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï", per poder conservar la seva influència i poder.
Presumint sempre d'aquesta prepotència i aquest poder, vés tu!, que Espanya amb tot el seu orgull no li passi el que explica la faula de l'elefant i el ratolí:


"Això era un elefant molt fort que sempre es burlava de tothom, sobretot d'un petit ratolí. L'elefant sempre li deia: ''mira que n'ets d'esquifit i desgraciat, no podries ni aixecar un gra d'arròs'', mentre es reia estrepitosament d'ell.
Però un dia va arribar un caçador al bosc . Tots els animals fugiren, però l'elefant quedà endarrerit a causa del seu pes; el ratolí també, però es va poder amagar sota una planta. El caçador va disparar a l'elefant, el qual va caure fulminat. El ratolí se li va acostar i li va dir: -"Què ha sigut de la teva gran força? No veig que t'hagi servit de res ". I dit això el ratolí s'amagà de nou."


No s'ha de menysprear als més febles doncs pot ser que ells tinguin més sort.

lectures 3803 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

Aquest blog té els comentaris desactivats per decisió de l'autor.

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.