Permeteu-me la petita llicència de no començar amb una reflexió pròpia, sinó amb l’estrofa de la cançó que m’ha decidit escriure aquest article: “Ara cal anar desenterrant la destral a cada cap de carrer, superar l’efecte del sedant, aquell que fa que sembli tot aliè…”. És una cançó del recent (i gratificantment) reformat grup Brams anomenada “Senyal de combat”. Res és més trist que afrontar la realitat que ens envolta amb aquesta estrofa als llavis, però, sincerament, hom ja no sap com agafar-se a una situació insostenible, racionalitzar l’irracionalitzable; m’explicaré:
Primer de tot, val a dir que, preveient els viaranys que prendrà la meva divagació, no pertanyo al col·lectiu qualificat com a antisistema, tot i ésser un antisistema. No, no m’he tornat ximple de cop, és únicament una qüestió de semàntica: Els antisistemes, amb les seves pintes d’antisistema, amb els seus defectes i les seves virtuts, no formen un col·lectiu per sí sol, el col·lectiu antisistema és una mescla heterogènia dels qui o bé no es conformen amb “l’status quo” que la societat ens imposa o adoctrina o bé altres que no tenen més remei que ser antisistema perquè el sistema els exclou; mirat en altres termes, si el sistema va bér per tothom, no hi haurà cap ni un antisistema (a no ser que sigui un antisistema patològic i crònic, un dels antics negativistes); altrament, un sistema muntat com el present en el nostre ¿país? ¿regió? ¿món?, que com solia repetir el meu avi en despulla a tres per vestir-ne a un, presenta una norma matemàtica molt simple: Un 75% d’individus seran antisistema i un 25% seran pro-sistema (a no ser que aparegui l’abans esmentat fenomen patològic).
I no només això, sinó que en aquest col·lectiu alegrement s’hi agreguen els que flirtegen amb les idees antisistema, però que en el fons el “papà” els té preparat un lloc de vice-president a l’empresa, perquè sinó, en esdevenir ja vells i mirar la seva vida, aquesta els semblaria vàcua, insulsa i improductiva. Diguin-li-ho al senyor Josep Piqué, si no em creuen… És així que dins un mateix col·lectiu trobem etiquetats i encaixats, pràcticament a cops de mall, des de l’independentista català més radical al defensor dels drets del poble Saharaui, passant per aquella persona que ha arribat a la conclusió lògica que la tortura no és cultura i s’oposa frontalment al vessament de sang animal per enaltir la suposada grandesa d’un país en caiguda lliure des de fa tres-cents anys ha…
Bé, em sembla que divago. Si has llegit fins aquí, sigues regraciat i reprenguem junts el fil de la dissertació. Sóc un antisistema. Potser un tant visceral a voltes, potser un xic arrauxat en d’altres (tothom té els seus petits i particulars defectes), però no me’n amago: la meva abjuració no es basa en un discurs enardit ni en un mestre locuaç, ans al contrari, les arrels del meu pensament es troben fondes i ben aferrades, prop dels aqüífers del raonament científic, la lògica i les matemàtiques. Només sóc científic, no em demaneu solucions. Parteixo i comparteixo la tesis defensada per Schlesinger (Schlesinger, 1995) que sosté que una espècie en creixement constant és inviable en un medi tancat. I això, per molt innovadora que ens sigui la tecnologia, per molt alta la eficiència en l’ús de l’energia disponible (cosa que no és), és el que passa a l’Home (i la Dona) com a espècie. I això em porta a relacionar les tesis que he exposat a l’inici de l’article, de manera sorprenent, amb una certa coherència amb el discurs posterior.
Contínuament estem influenciats per “inputs” informatius que ens impel·leixen a créixer, a proliferar, a continuar consumint els recursos d’un món del qual es calcula que ja extreiem 1,4 voltes el que pot donar de sí. Aquest és un concepte anomenat petjada ecològica. En parlaré més extensament en articles posteriors, però per ara únicament cal saber que és el càlcul (ponderat, és clar) de la pressió humana sobre l’ecosistema Terra en termes energètics; únicament un últim comentari: si és possible superar l’1 en aquest índex, que representaria l’energia total entrant en un sistema durant un temps determinat, és gràcies a que estem mobilitzant les energies emmagatzemades durant temps passats: és a dir, els combustibles fòssils, bàsicament.
Dit això, sóc jove, i no tinc ni la més mínima intenció que els meus fills o els meus néts (si és que algun dia en pugue tenir i mantenir algun) hagin de viure els previsibles (i ja manifestos) canvis i conflictes socials derivats d’aquesta diferència entre la capacitat de producció del nostre ecosistema i el creixement exponencial del consum humà. Si sou de Barcelona, tots haureu vist que al metro surt aquell cartellet que calma tantes consciències, que posa que has reduït en 3 kg/any les emisions de CO2 si viatges amb transport públic. Donat que de mitjana cadascun de nosaltres (m’hi incloc, no tinc la solució i sóc en part culpable del conflicte, sincerament, encara no sé perquè has llegit fins aquí, si ho has fet…) desprèn a l’any a l’atmosfera unes 10 Tones de Carboni (unes 25 Tones de CO2, o més comparable, 25.000 kg Co2/any (Font: 2010, Estudi del canvi climàtic a Catalunya, secció 5: Embornals, 2010), estalviar 3kg. anuals de carboni a l’atmosfera ja no sembla un gran què…; si no sou de Barcelona, tot això que us estalvieu.
Ja m’he tornat a extendre més del que voldria, i no esperis una conclusió clara ni una solució definitiva. Em sap greu. No la tinc. Citant (i en part estrafent) una frase del cèlebre W. Churchill, “El capitalisme és el pitjor sistema que tenim, tot i tenint en compte els altres”. Què vull dir amb això? Tot. Ens trobem en una disjuntiva, tenim dos camins a triar: acotar l’ala i continuar com fins ara, i fer camí, i llegar als nostres fills un planeta (i un sistema) inviables o bé afrontar els problemes com a Homes (i Dones) lliures i dignes, i solucionar-los ara i aquí perquè els que ens succeeixin no ho hagin de fer massa tard.
Com ho podem fer? Pots començar per tu mateix. Si et reconforta agafar el transport públic per estalviar 3kg. de carboni a l’atmosfera, prova a dutxar-te únicament un cop al dia, o cinc cops la setmana, i amb una aigua a “només” 37 ºC; estalviaràs aproximadament deu vegades més que viatjant en transport públic i et sortirà més barata la factura de gas i/o llum. O si ja ets més radical, no compris roba de moda, no vesteixis marques que exploten altres éssers humans perquè, vista la situació, un dia podrien explotar als teus fills… Però fins i tot això, comparat amb l’escala del problema, resulta menyspreable. El títol versa un “ara cal” molt contundent; se m’acuden moltes coses que calen actualment, com racionalitat i convivència, i tolerància, i la tant desprestigiada solidaritat, però crec que poden ésser resumides amb una frase clau: “Ara cal percepció de futur”. I el futur no passa pels bancs, les multinacionals ni les ciutats de dos milions d’habitants, i el futur comença ara, i el futur no espera als tebis… I, si arribes a la conclusió que més val que hom pateixi les penúries en pròpia carn per estalviar-les a la seva descendència, si ets dels meus, sabràs què fer. Amb el futur a una mà i la raó en l’altra, et convertiràs un antisistema fora del col·lectiu dels antisistema. Si no, els que vinguin després en patiran les conseqüències. “La barricada tanca la via però obre el camí”, versava una inscripció en una sòrdida paret parisenca, el Maig del 68…
Quedem allà.
