La debilitat del prestigi

L’aparença, el famós món aparent, la façana d’ideologies nostàlgiques, aquelles que es camuflen entre les tulipes del Maig del ’68 i les corredisses dels grisos d’uns quants que no les han corregudes, l’eco del ‘Pla de Bolonya’, el ‘No a la Guerra’ i el nostrat mira-mira-però-no-em-toquis; tot aquest underground que bull entre l’asfalt i l’arracada i els macarrons que pengen entre els intolerants disfressats d’indignats, és el que uns pocs volen fer creure a la majoria. I s’equivoquen. Pobrets. Ho fan perquè la realitat, l’anomenat món real, el que va de la moqueta parlamentària a les parets mestres dels edificis de la Diagonal per amunt, ha estat afegit, com diu Nietzsche al ‘Crepuscle dels ídols’, per un engany: la no correspondència entre el prendre decisions i recollir la recompensa, el no saber manar i el no voler ser manat, la falsa bidireccionalitat d’acció; tot plegat, en efecte, ha originat la dispersió i la perversió dels valors. En un país de pandereta, sumat a la voluntat de confondre la discrepància, legítima, per cert, amb la violència i la coacció. S’han traspassat les línies vermelles perquè hi ha hagut una permissivitat total per manca de límits.
 
Mentre la indignació és encomanadissa, ben pocs són intransigents amb ells mateixos. Aixecar-se al dematí i construir el teu futur per tal que generis ocupació en el món laboral, a règim general o sent autònom, és a dir, anant a buscar el capital; que hi és, sens dubte: t’està esperant, encara que hauràs d’estimular l’enginy suficient perquè l’esgarrapis del sot. En aquesta Catalunya de caràcter tumoral, no hi ha principi preventiu que valgui la pena ésser contemplat. Es tracta d’assumir reptes i incórrer responsabilitats. Ni mirades amb condescendència o caiguda d’ulls amb cara de súplica. Que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa. Però que hi hagi algú que tingui la santa dignitat de deixar de ser de sucre.
 
I en aquest escenari pintoresc en què vivim, l’independentisme ja ha deixat de ser una cort d’innocents, atès que tothom ha perdut la innocència. En un context en què la ignorància ja no és tan atrevida, una bona mentida ja no pot ser una veritat irrefutable. I és que molts s’han aprofitat de la hiprocresia; i n’han viscut, a costa d’ella. Que en Josep-Lluís hagi decidit anar-se’n d’Esquerra no és notícia. És un succés irremeiable: s’ha esfondrat el far de Cambrils i ja no il·lumina la catalana terra. Li van demanar que refusés de parlar d’això i d’allò, fins a deixar-lo fora de les llistes al Parlament de Catalunya. Perquè fou en aquest refús premeditat, amb nocturnitat i traïdoria, que, en essència, hom no volia que -es- parlés d’ell. ‘M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té’, que diu el mestre Joan Fuster. I, ara, qui li va posar un morrió a la boca, ja no li resten més conills per a treure del barret del Màgic Andreu. I la propera parada no serà l’amputació, sinó un pedaç majúscul. Ni refundar per l’enclusa, ni repensar les idees; ni una candidatura única: ja disparen enlaire, com els trabucaires de Solsona, els Bonet, Ridao i els entorns de Simó i Junqueras. I, aquests, a Solidaritat, n’hi diuen independentisme adolescent. Parlem d’uns pares que, com Convergència, han sigut part d’un fill no desitjat. I el fill tendeix a matar el pare, com sempre. La natura és sàvia; i tossuda.
 
Parlava del sotabosc barceloní, que s’esmuny entre la pancarta i la reixa que priva que hom travessi el Parc de la Ciutadella; i ho barrejo amb l’independentisme. I aquest embolica que fa fort perquè som un país mancat de corifeus, de veus autoritzades, respectades. Perquè en un paisatge farcit de perfils fredament malignes, han aflorat els líders pèrfids; i que planyo els amics meus qui hi confien. Perquè entre aquesta Barcelona de gos com fuig i d’una nació amb lleganyes, Carod-Rovira, per exemple, tanca la porta; i s’immola. Vam estimar-lo perquè teníem pressa. I l’amor s’ha transformat en una mania persecutòria. De l’orador persuasiu al galimaties més enrevessat. El futur i els seus enemics; o, el passat, i els molts amics que no volem conèixer. I la seguretat, que genera insolència. Perquè tan bon punt que ell ha percebut que de la trencadissa podria obtenir-ne un guany, ha decidit acceptar la derrota, maquillada per l’abandonament polític, a partir de l’endemà del 28-N. I no ens deixem la covardia dels qui criden perquè han decidit callar, ja que la força de l’obstinació té un mòdic preu: víctimes, sobre la taula. Ens hem polit una etapa, una veu que va homogeneïtzar el discurs independentista i l’esquerra s’enclava en el paternalisme i la cursileria. S’han arrenglerat aquells que no han entès que un poble al segle XXI es debat entre liberals i intervencionistes. I s’han posat d’acord, perquè volen flirtejar amb el totalitarisme de la raó en lloc d’escatir puntualment allò que el tercer pot estar o no d’acord amb ells. Ni punts de confluència ni més ciris encesos: són ells, enfadats, i el món, que no els entén. El temps ho dirà, però l’ombra del Tripartit II serà la gènesi d’una confluència entre les esquerres sota un paraigües a l’empara de L’Olivo de Romano Prodi. Se’n recorden?
 
I el no tenir amor propi ens ocasiona que ho donem tot sense rebre res a canvi. Em ve al cap l’admirat Joan Sales i la seva ‘Incerta glòria’. Tornen els cadells de la FAI perquè estan encoberts pels falsos republicans de sempre. No saber què val un ral ha arrossegat que la massa no valori el bé comú i que aquest acabi sent el mal individual. Però sortiran nous pastors entre aquest ramat, entre tants caps de bestiar que fan pals de cec. Hi confio. N’estic convençut. Ens haurà costat massa, tot i que haurem après a combatre, definitivament, la debilitat del prestigi.