Conviure amb l’esquizofrènia

En temps en què  la Monarquia Hispànica  dominava les Amèriques, els virreis feien servir una fórmula anomenada “Acato pero no cumplo”. El seu criteri, força possibilista,  partia de la constatació que  sovint les disposicions reials dictades des del Govern peninsular, molt lluny del lloc on havien de ser aplicades,  obligava per part dels representants reals a fer una interpretació en funció de la realitat de cada indret.
El nou Govern de CiU, semblantment als anteriors,  practica aquesta mateixa política, amb una diferència bàsica, el temps i el lloc. Ni  estem al segle XVI ni això és l’Amèrica espanyola. De manera que el que aleshores era una maniobra política pragmàtica, ara i aquí és un joc esquizofrènic. Per una banda,  es considera que és dins el marc constitucional  on el Govern ha de jugar, i simultàniament ignora els dictats  provinents  d’aquest marc,  al què,  alhora,  no volen  renunciar explícitament.
Posaré com exemple el cas de l’ensenyament. El Tribunal Suprem va deixar meridianament clar que l’espanyol havia de ser incorporat  com a línia curricular paral·lela al català al nostre ensenyament, i els pares havien de disposar de la possibilitat d’inscriure als seus fills en una línia o en una altra.  Els dirigents convergents poden fer mans i mànigues per cercar  una altra explicació, però  no deixaran de ser fum. La realitat, ens agradi  o no, és aquesta.
Davant això, hi ha dues  opcions: complir les sentències, o manifestar  públicament el no acatament. El què no és de rebut és el “aquí no ha passat res”. Perquè amb aquesta actitud, no quedarà més remei a la gent  amb una intel·ligència mitjana que donar la raó al portaveu de Ciudadanos (C’s), Jordi Cañas,  quan  anuncia que vol dur la responsable d’Ensenyament Irene Rigau als Tribunals per prevaricació  i per desacatament, al no donar compliment a les esmentades sentències del Suprem Espanyol.
Els que entenem que la Generalitat catalana basa la seva legitimitat en raons històriques, entre d’altres drets històrics la nostra Generalitat és de fet  l’única institució de l’Estat hereva  directa el període republicà, pensem que  és aquesta legitimitat la què ens permet oposar-nos a qui pretenen establir dues comunitats dins el Principat. I per això, sense fer volar coloms, calia dir, aleshores i ara, que no acceptem una sentència que estableixi entre els ciutadans de Catalunya dos grups diferenciats. Per fer això, cal creure en el país i en la seva gent, i no sé si és el cas, a banda de les retòriques de sempre.
 
Em diran, amb raó, que això pot provocar una crisi  entre les institucions de l’Estat, les catalanes  sorgides de l’Estatut d’Autonomia i el Poder Judicial.  Certament. Però potser és hora de resoldre el conflicte, i per això cal posar-lo despulladament  damunt la taula. Si tres pares tenen més drets que tot un país, és que aquest país no existeix. Si el país existeix,  ningú fora dels seus representants democràtics  li pot dir  com ha de ser el seu model d’ensenyament. La resta, és pura fumera.