M’han fet la mateixa pregunta diverses vegades en diferents variants: “Què fas a Andorra?”, “Com és que al Facebook surts a Andorra?”
Jo no m’he mogut d’Amposta, però com a l’hora de triar el teu país el Facebook no dóna l’opció de posar Catalunya, per no haver de posar Ejpaña i agafar la xarampió, tenir una úlcera o una reacció al·lèrgica (Déu nostre sinyó me’n guardi!), digueu-me tiquismiquis, de la ceba o simplement friky, en un acte de consciència i dignitat nacional ho vaig fer, sí, com tants altres vaig fer clic a l’opció d’Andorra. Ara sóc d’Andorra i allí m’hi penso quedar i navego per la xarxa feisbuquiana disfressat d’andorrà. I més bé, que diuen als Muntells (Montsià). La veritat, posar España se’m feia molt costa amunt.
Sí, ja sé que no és un gran acte de rebel·lia inflamada i reafirmació nacional digne d’aixecar-me un monument però, arribada a certa edat, a un això d’anar a fer pintades o cremar banderes d’España ja li fa mandra, i molta. Com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.
Amb tot encert ho comenta Eva Piquer al seu article del darrer número de la revista d’Òmnium Cultural, “També m’he acollit, quin remei, al canvi forçós de nacionalitat. Ara mateix hi deuen haver més andorrans a Catalunya que a Andorra.”
Andorra, el país dels Pirineus, el país dels internautes refugiats. El petit refugi nacional dels catalans i catalanes que ens neguem a dir que som españoles perquè no ens hi sentim. Sí, formem part de l’estat espanyol, quin remei, però no m’hi sento i no m’hi poden obligar. Així que faig la cibermaleta i me’n vaig a Andorra, mig avergonyit per buscar-hi exili allí en quan tenim la terra, tenim la gent que configurem el país… però no existim al món.
També sóc dels qui milito al Facebook en causes perdudes com “Vull poder dir que sóc de Catalunya, no d’Espanya al Facebook” (23.000 suports fins ara, qui n’ha de prendre nota!?), “I speak catalan! Parlo català!“, “Catalonia is not Spain“, “Catalunya i jo volem el DNI català i en llengua catalana” o “La Vanguardia en català“, entre d’altres, amb l’esperança de què, si es rep un suport considerable a la xarxa, serveixi per alguna cosa.
Després de rumiar-m’ho seriosament, al final també em vaig afegir al grup “Lo sexe… lo sexe no és brut, és brut si no te rentes, collons!” i vaig declinar afegir-me al grup “Los tupper de mi madre”, tot agraint l’oferiment. També dono suport a la causa humanitària “Por la lobotomización de Jiménez Losantos“. Aquí no m’ho vaig rumiar. Ja compta amb prop de 16.000 adhesions, poca broma! Quanta humanitat generosa. Es nota les dates en què som, encara plens de l’amor nadalenc. Ningú sap el que arriba a sofrir aquest pobre home entre el govern comunista espanyol i el govern terrorista català.
Jo no sóc d’aquells qui veuen Catalunya des d’una mirada pessimista, victimista o derrotista. Catalunya és un país d’èxits. De grans fites que tendim a oblidar. I hem sobreviscut 300 anys a molts intents d’esborrar-nos del mapa, i aquí estem. Motiu suficient per ser optimistes, mirar endavant, però sobretot creure i confiar en nosaltres com a poble, perquè Catalunya serem el que nosaltres voldrem que sigui.
