Quatre missatges ens han arribat des de Madrid en pocs dies:
• El 15 de juliol és la data límit per fixar un acord de finançament
• Amb Catalunya o sense ella
• 9.000 milions d’euros per a tots i prou
• La resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut s’espera per les mateixes dates
És molt suggeridor reblar tants missatges en pocs dies. Un avís als navegants. Més que a talante retrona a un ben castizo espanyol por cojones. Ahir (12 de juny), Castells (PSC) i Puigcercós (ERC) parlaven de plantar-se el 15 de juliol, i CiU i ICV no es queden curts en les valoracions.
Dit això, vull fer una panoràmica sobre la situació a Catalunya:
1.- Els 9.000 milions (recordo, a repartir entre totes les comunitats autònomes) no només queden lluny del que fixa l’Estatut (votat pel PSOE al Congrés) sinó que no resol l’asfíxia financera que viu la Generalitat, amb una limitació al mínim denominador comú en capacitat d’inversió en infraestructures, educació, salut, prestacions socials, ajut a les pimes, investigació…
En resum, una Catalunya amb autonomia política, sense caixa no té autonomia política. És a dir, des de Madrid s’està jugant, per una banda, amb la pròpia autonomia política de Catalunya, i per l’altra, amb tot el benestar i desenvolupament de la societat catalana i les nostres futures generacions.
2.- Creix la desafecció cap a Espanya i ho diu el propi President Montilla.
3.- L’independentisme se situa en un desconegut 20,9% i per primer cop el federalisme, amb un 35 %, desbanca del primer lloc als qui creuen que Catalunya ha de continuar sent una comunitat autònoma d’Espanya, amb un 34,9%.
4.- Des de la societat civil, els moviments sobiranistes proliferen a un ritme desconegut: Plataforma pel Dret de Decidir, Deu mil a Brussel•les, Sobirania i Progrés, Comissió de la Dignitat, Sobirania i Justícia… I ja no parlem dels grups i campanyes a través de les xarxes socials, com el Facebook
5.- Als partits polítics es multipliquen els corrents i col•lectius sobiranistes i independentistes, les Cases Grans, les cases petites i els “xiriguitos”.
6.- A les llibreries creix la demanda de llibres relacionats amb l’independentisme i el sobiranisme. El mateix fenomen es viu a les biblioteques.
7.- Fa dècades (segles?) que Catalunya fa pedagogia a Espanya sense que entenguin res sobre nosaltres. Seguim sent els garrepes i pidolaires de sempre, els toca collons de sempre que ensenyem les dents per després acceptar l’almoina que ens donin. Algú es creu el suposat federalisme del PSOE?
El 15 de juliol és la data clau. Si no hi ha acord de finançament, els partits de Catalunya (personalment no reconec com a tal al PP de Catalunya i no l’incloc a la llista) han d’estat a l’altura, apartar les diferències, i dir prou. Amb totes les seves conseqüències.
I donar per acabada la pedagogia cap a Espanya perquè ens entengui. La pedagogia l’hem de fer a Europa, que ha de ser la nostra propera parada, i al món.
Per suposat, la societat civil catalana ha de fer costat a la classe política (si hi ha una actitud unitària) o fer via pel seu propi peu.
Si el 15 de juliol no s’ha resolt el finançament fent viable la insostenible situació financera de la Generalitat i, per tant, el benestar de tots els catalans i catalanes, i si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut, Catalunya ha de sortir finalment de l’armari i dir prou. Fins aquí hem arribat. Perquè amb Espanya no tenim res a guanyar i sí molt a perdre. I que sigui el que Déu vulgui. O millor dit, que sigui el que els catalans i catalanes vulguem que sigui.
