El futbol és el paradigma dels esports a la nostra societat. A dia d’avui, aconseguir el reconeixement de la Selecció Catalana és una pujada molt empinada, de trempera matinera diria jo. Hi ha massa interessos econòmics, polítics, esportius i orgull mesetari castís entremesclats, en nòmina i gratinats al forn.
Algú encara es pensa que España no traurà pit cada cop que la demanem als partits de costellada que de moment només podem jugar com a país pels volts de Nadal, fins i tot el Dia dels Sants Innocents!? Sisplau, ho porten gravat al pedigrí i pels collons del toro d’Osborne faran mans i mànigues contra el contuberni comunista-separatista-judeomasó! Per suposat, no per això ens podem permetre el luxe de deixar de somiar ni de reclamar-la i lluitar per ella, fins la sacietat i com a curcons! Fins que esportivament puguem aparcar al món com a país sense pagar tiquet, que per això, els catalans, som garrepes.
Mentrestant, des de sota, i amb el suport de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i la Secretaria General de l’Esport, els esports minoritaris incansablement van cavant solcs a l’era i ja portem 17 seleccions reconegudes que poden competir a les places internacionals amb “Els Segadors” i la senyera, passejant Catalunya amb orgull arreu del món.
És el cas del Twirling. Al juliol va celebrar-se a Estrasburg (França) el campionat d’Europa i la selecció catalana va pujar al podi fent-se amb el bronze, només superada per França i Itàlia.
Recentment, a Sydney (Austràlia), s’ha celebrat el Campionat del Món de Twirling Baton, on, en diferents modalitats, Catalunya ha pujat fins a 3 vegades al podi a recollir l’or, superant fins i tot països tan potents com els EUA, Canadà o Japó. I fins a 3 cops va pujar a recollir la plata i encara una més amb un bronze. Sense himnes sense lletra ni banderes espanyoles onejant amb el toro penjant-li els collons.
Els i les atletes catalans del twirling, de la mà de la Federació Esportiva Catalana de Twirling (FECT), han donat una lliçó de bon esport i de país. Mereixen tot el nostre reconeixement com a esportistes i el nostre agraïment perquè, precisament gent com elles i ells, ens demostren i recorden que no podem permetre’ns el luxe de deixar de somiar com a país. Tots hem de suar la samarreta (o el mallot).