No vinc a parlar de la vaga de jutges i magistrats prou sabuda i a la qual ja vaig donar suport al meu bloc personal (http://marcferreres.com). Vull parlar de la justícia a Catalunya.
Està molt bé una Carta de drets lingüístics dels ciutadans i ciutadanes en l’àmbit de la justícia. Existeix molt desconeixement al respecte i també, malgrat un esforç de catalanisme lingüístic militant, molts potser s’acaben acovardint davant advocats i jutges i tota l’escenificació i coreografia judicial de rigor.
De la mateixa manera que està molt bé la iniciativa “encomana el català“, com qui encomana un constipat (però amb virus catalanoparlants, amb senyera i pastissets de Benifallet), per promoure l’ús social del català.
Tot això no fa més que demostrar, una vegada més, que la pròpia existència de campanyes com aquestes, que són necessàries, com el fet d’haver de ser militants lingüístics al nostre país, són indicadors de què no vivim en un país normal, però que potser també s’han de prendre altres mesures.
Tornant a la justícia. L’ús social del català a la justícia és com parlar de la producció de fuets (els xoriços estan al banc i a algunes empreses) al desert dels Monegros. Aquí ja tenim un problema, que potser hauríem d’entomar amb més empenta, fins i tot els propis feligresos catalanoparlants que pietosament van a combregar al Jutjat quan els citen o quan acudeixen per propia voluntat per alguna altra causa ja que, sabent parlar aquesta llengua que no és un dialecte, poden fer-ho, perquè per això no els tancaran a la presó ni fan pagar.
Però hauríem d’anar encara més enllà, com en determinats moments s’ha proposat políticament sobre la taula. La darrera instància judicial a Catalunya hauria de ser el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), salvant al Tribunal Constitucional que, ens agradi o no, ens hem de menjar en patates mentre pertanyem a aquest estat i estem sotmesos a aquesta constitució.
I de cap de les maneres hauria d’afectar, actuar o interferir a Catalunya (ni arreu!) aquesta cosa dita Audiència Nacional perquè no té raó de ser ni d’existir (i si fem una campanya al Facebook demanant l’eutanàsia per a l’Audiència Nacional com a acció humanitària?). És una instància franquista reciclada, un “quelcom” judicial que no han volgut o sabut com esborrar del mapa i han fet cabre com han pogut al sistema judicial i que no té referents a cap altre país de la Unió Europea.
En definitiva, hem de començar a definir i defensar el model judicial propi de Catalunya.
