Aquest cúmul de circumstancies, amb resultats tant patètics vers l’ensenyament, sempre tenint en compte que ja som dintre del segle XXI, crec que evidentment, els governs no han estat, n’hi son prou eficients a l’hora de platejar i de programar sistemes, mesures i criteris, que el seu resultat fins el dia d’avui, es pugui definir com exitós.
“L’abundància mata la fam”, però en el cas de l’ensenyament, l’abundància a esclavitzat la societat, perquè molts pares, (principalment en l’escola privada), han caigut en el despropòsit, de que pagant i restant autoritat, el mestre te la obligació de transformar “el nen”a mida i gust del pare; si l’ensenyança privada, no tingues cap subvenció amb diner de tots els ciutadans, en detriment del pressupost destinat a l’escola publica, no tindria res a dir, però des del moment que això es produeix, crec, davant de les evidencies, es tindria de fer un replantejament, tot i que se que mòlta gent no estarà d’acord amb mi.
Per part d’alguns sectors, es posa el crit al cel, perquè l’administració imposa la sisena hora lectiva, per intentar apaivagar el fracàs escolar, en un temps que s’ha eliminat la figura de l’aprenent del mont laboral, fixant el període escolar fins als setze anys, que es quan es pot començar a treballar oficialment, si no ho tinc mal entès.
No entraré a valorar la conveniència d’aquesta decisió del govern, ni si es tenia d’afegir al mati ho a la tarda, però si vull fer referent, que en els anys quaranta i cinquanta del segle passat, quan la societat en general, tenia mes carències de recursos, tant econòmics com intel·lectuals, en l’ensenyament públic, a fi de poder millorar, i de procurar ampliar els coneixements, (única herència, que moltes famílies podien assignar als seus fills, “aquells que tenien capacitat per entendre-ho, que sortosament eren molts), es feien “hores de conferencia”, fins a les nou del vespre, en la majoria dels centres, per donar possibilitats a molts escolars, (sempre depenent dels recursos econòmics, perquè no eren gratuïts), poder continuar una hora o mes a l’escola; també hi assitien jovent que ja havien començat a treballar als catorze anys, i els vespres continuaven estudiant per ampliar coneixements.
A mi se’m fa difícil entendre, que tal i com esta la situació cívica al carrer en el dia d’avui, que hi pugui haver pares, que estiguin en contra de que els seus fills, estiguin sotmesos a una obligació instructiva, que mai la trobaran al carrer, i que molts dels intel·lectuals d’avui, tenien de pagar per poder-ne gaudir en el seu temps d’escolars.
Si que es veritat, que es malbaratar el temps, quan es vol fer estudiar a qui no vol estudiar, es una llàstima de cadira, que podria ser molt ben aprofitada, per molta joventut que voldria estudiar i ha de treballar en l’economia submergida; i es en aquest punt, en que l’administració, es tindria de replantejar la figura de l’aprenent, tota vegada que els que varem començar a treballar als tretze anys, també hem crescut, i ens hem desenvolupat i hem après que treballar amb dignitat es l’estandard que enalteix l’individu.
