LLENGUA. De les pàgines llardoses del diari “El Mundo” al mur de Facebook del regidor del PP de Roquetes Joaquim Llopis, les mostres de xenofòbia de la dreta espanyola han resultat escruixidores, com a reacció a la presa de possessió del nou senador d’ERC, el català d’origen indi Robert Masih. L’escàndol pel seu nivell d’espanyol (estrany, perquè l’home va prometre el càrrec en català) és el millor símbol de fins a quin punt el nacionalisme d’estat viu allunyat de la realitat, perdut en el seu monolingüisme militant. Als carrers d’Espanya hi ha centenars de milers de persones que parlen moltes llengües d’arreu del món: no està de més que hi siguin presents al “Congreso” i al “Senado” de la “capital del Reino”. En això també portem molt d’avantatge: que a les institucions hi siguin persones que desconeixen la llengua pròpia del país fa molts anys que passa a Catalunya.
LOCALS. L’amenaça més o menys directa del Govern espanyol sobre recórrer al precinte dels centres d’ensenyament públic per a evitar el referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ha desfermant una degoteig d’oferiment de locals per part de particulars que en disposen i estarien oberts a posar-los al servei de la Generalitat. Gràcies de tot cor a tots plegats, però no. De cap manera. Ja no estem en aquesta fase. Ara cal fer-lo en els col·legis de sempre. El més semblant possible a una convocatòria electoral normal, protegida per la legalitat catalana. No podem repetir un procés participatiu. Ara toca que les institucions assumeixin de ple la seva responsabilitat i el portin fins al final… o que l’Estat espanyol l’impedeixi físicament i s’atengui a les conseqüències de blocar la voluntat política de més de la meitat dels catalans. Els temps del terme mig s’han acabat. L’autonomisme és mort.
PARANOIA. El legalisme de la Brigada Aranzadi arriba a límits insospitats: aquesta setmana, davant l’allau de manifestants als carrers de Barcelona (anem tan sobrats que ja fem manis de 50.000 persones en dilluns a les 8 del matí!) la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría ens ha recordat que no es acceptable utilitzar el dret de manifestació que empara la llei per anar contra la mateixa llei: vaja que els drets fonamentals no són inherents a la condició de ciutadà lliure d’una comunitat democràtica, sinó que només se’n deriven del fet del seu reconeixement legal. És difícil agafar el rave per la part més extrema de la fulla. Vaja, que si la legislació espanyola no el contemplés, no tindríem dret de manifestació. I és que els autors de la llei mordassa preparen el terreny per retallar drets fonamentals, mentre l’esquerra espanyola brilla per la seva absència.
RESSÒ. Tot i que l’impacte subterrani (potser molt i molt potent, de llaurar en silenci i veure els resultats en el temps de la sega) és molt difícil de valorar, si és cert que, de la darrera conferència del president Puigdemont a Brussel·les, ens va mancar un ressò més directe, més immediat i potent, a la premsa, si més no, europea. En canvi, de manera potser una mica inesperada, l’inici del judici a Mas, Ortega i Rigau va rebre un nivell extraordinari de cobertura que ha de resultar extraordinàriament feridora a la metròpoli. Que segurament explica notícies posteriors, com ara l’embargament d’un quart de milió d’euros a l’ANC. Els mitjans més importants del món, d’Al-Jazeera al “The New York Times”, passant per la BBC o “Le Monde”, tots han posat en lloc destacat la notícia. I el que és més important tots han manifestat la seva incomprensió davant la judicialització del conflicte polític.
SALTAR. Mentre Núria Parlón intentava posar-hi seny, considerant una absurditat el procés criminal engegat contra l’anterior president i dues conselleres de la Generalitat, Miquel Iceta queia encara més avall en el seu pou particular. Declaració a declaració. A més de dir que la sort de la presidència de la Generalitat no va amb ell (i encara se’n reclama catalanista!), va pronunciar l’esplendorosa frase que pocs governs democràtics s’han atrevit a saltar-se la llei com el català. Ell, que va treballar al gabinet de Moncloa del Felipe González (presumptament) senyor X del GAL. Molta gent ideològicament, vitalment i sentimentalment molt vinculada al socialisme català es posa a hores d’ara les mans al cap: com és possible caure tan baix en la manca de sintonia amb la voluntat majoritària del país. Fa angúnia pensar quants gripaus més serà capaç d’empassar-se a mesura que creixi la repressió.
SANG. Mentre des de les pàgines d’”El Mundo” Luis María Anson cridava a la suspensió de l’autonomia i parla de sang, la insigne dirgent de la FAES de José María Aznar i exdiputada del PP més ultra, Cayetana Álvarez de Toledo, reclama un nou Tribunal de la Sang. Des de les pàgines del mateix diari traça el calendari de la intervenció del Govern espanyol a Catalunya. Es tracta d’anar prenent una a una totes les competències bàsiques de la Generalitat i de liquidar el Parlament. El seu pla té una falla fonamental: creu que el milió i mig de catalans que ens hem mobilitzat una i altra vegada, ara ens quedarem a casa mirant. El setembre de 1567, Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d’Alba, instaurava el Tribunal de la Sang, amb l’objectiu de castigar amb la màxima severitat els atacs iconoclastes a esglésies dels Països Baixos. Fou la tomba del prestigi dels Habsburg.
XIULETS. La final de la propera Copa del Rei la disputaran el Deportivo Alabès (equip que ha guanyat al Camp Nou aquesta temporada) i el FC Barcelona. La fortuna (en aquest cas, contra l’Atlético, bastant!) ha volgut que el nostre comiat de la competició sigui gloriós. L’any vinent no sabem ben bé quina jugarem. I mentre Florentino Pérez corre a engegar l’obra que sigui al Santiago Bernabeu i la Federació Espanyola decideix on es disputarà el partit, milers de socis i simpatitzants del club català comencen a assajar, una altra vegada, la major xiulada de la història. Perquè aquest any, la final coincidirà de ple amb el punt de màxima tensió política on ens abocarà la intransigència de les institucions espanyoles contra el Referèndum en els propers mesos. I tocarà aprofitar al màxim totes les finestres per expressar el nostre rebuig al Règim del 78 que es resisteix a caure.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
