Reincidents

Ja fa un any tocat que vaig comentar en un programa de ràdio el curiós costum que tenien els directors de la Fundació ‘la Caixa’ de posar dues versions del seu nom a les invitacions bilingües a les exposicions del Caixaforum. Així, per exemple, a la pàgina de la dreta del díptic en qüestió, en Josep Vilarasau em convidava a una ‘inauguració’ alhora que a la de l’esquerra un tal José Vilarasau m’invitava a una ‘inauguración’. És clar que tots podríem jugar a aquest joc. Jo podria insistir, posem per cas, que els meus llibres en català es reeditessin sota el nom de Mateu Tree (o Mateo Tree, pel que fa a l’únic que s’ha traduït al castellà); o bé podria signar Matijs als correus enviats als cunyats holandesos (o Mattias al que vull fer arribar al director d’una coneguda línia àeria berlinesa). Vaig intuir, és clar, que el bilingüisme nominal dels directors de la Fundació ‘la Caixa’ no era pas cap joc sinó la conseqüència d’un d’aquells tèrbols sentiments de culpabilitat identitària que tant distingeixen el país. De manera que ho vaig celebrar quan, fa poc menys d’un any, al proper envit del Caixaforum hi va constar el nom del director corresponent només en versió original. Per fi!, vaig pensar. Però no: uns mesos després, rellevat el director anterior, sant tornem-hi: tant el flamant Jaume Lanaspa com el flamant Jaime Lanaspa em van convidar a una nova exposició. I no es tracta pas de cap nimietat: al cap i a la fi, quanta gent de seny confiaria les quantitats monumentals de diners que mou la Fundació ‘la Caixa’ a una persona que no sap ni com es diu?