Els habitants del món vivim dominats sota una capa de superficialitat que no ens permet veure i gaudir de l’esperit crític i reflexiu que tapa els mitjans de comunicació, mitjans que han perdut les seves funcions principals com la informativa o la cultural, per deixar lloc al convit del consum i d’espectacle superficial buit de contingut en la vida de les persones, facilitant així el control social.
I és que el poder social utilitza tècniques per a conservar la seva hegemonia i, al nostre dia a dia, destaquen les referides a l’espectacle com també passava en època de romans: panem et circenses
L’entorn, l’elit dominant promou espectacles -ja siguin esportius com dedicats a la premsa del cor o als reality shows- per desviar l’atenció de les persones a problemes que afecten directament sobre elles (la privatització dels serveis públics com la sanitat i l’educació, la conversió de la cultura com a producte que es ven i es compra, la manca d’equipaments públics per a exercir activitats culturals de caire alternatiu que despertin la reflexió i el pensament crític, les desigualtats evidents amb el veí, etc.)
S’abusa de la morbositat de les informacions personals que es filtren a la intimitat dels famosos que molts han assumit el paper del centre d’atenció dels espectadors, desviant així aquests problemes que ens afecten.
El resultat és la manipulació de la realitat donant a conèixer només allò que la societat de l’espectacle interessa que sapiguem, i desconeixent al mateix temps allò que ens oculten.
Des de quant és notícia l’aparició d’una fotografia d’un jugador de futbol amb una cantant a les xarxes socials? I des de quan és més fàcil trobar a persones que coneguin els participants del programa de Gran Hermano que els noms dels polítics actuals? Des de quan és més important el període vacacional dels cantants que saber que segons la UNESCO cada dues setmanes mor una llengua al món? (per exemple…)
I és que les relacions estan mediatitzades pels programes, les imatges subliminals, els anuncis gegants que sembla que ens observin com el Gran Germà del que parlava George Orwell, i si no volem que sigui així, hem d’empapanar-nos d’informacions que s’allunyin del model que busca aquesta societat de l’espectacle, un model que ens porta a la no rebel·lió contra el status quo. I com? Omplint el temps de cultura reflexiva i no d’anuncis i programes del cor, que ens roben l’atenció i, inconscientment omplen el temps de reflexió, d’informacions banals acomodant així la conducta als models establerts (consumeix, gaudeix gastant, mira la tele,…) i adormint l’ideal de llibertat.
Però hem de ser conscients que aquest model és portat i pensat (conscient o inconscientment) per persones, fet que ens ha d’omplir d’esperança ja que com a persones, igual que els que tiren endavant aquesta forma de fer viure, podem dur a terme estratègies per a l’autoconsciència i el desenvolupament de la visió crítica, mostrant alternatives de formes de viure, oblidant la vida d’aquells que es col·loquen al centre de l’espectalce i centrant l’atenció a aspectes reflexius que donem importància, vivint d’un oci poc consumista i podent gaudir d’un paisatge amb camps de blat sense gastar ni un euro.
