Bogeria, categoria retroalimentada?

Quina funció tenen els manicomis en les societats actuals?  Quins criteris s’utilitzen per diferenciar una persona especial d’un boig? Són correctes els remeis farmacològics de forma indiscriminada com a mètode de control? Totes aquestes preguntes em porten a una pregunta menys específica i més preocupant: quin és el grau de normalitat o bogeria a què han d’estar sotmesos els interns d’un manicomi per considerar-se bojos? I dels que no ho estem, perquè continuïn tractant-nos com a “normals”?
 
Hi ha persones que no formen part d’una categoria de bojos fàcilment identificables amb una base científica a la qual els psiquiatres poden aferrar-se per a sostenir els seus diagnòstics, sinó que més aviat són dels bojos que es podrien agrupar dins la categoria “altres”, ja que les seves actituds i pensaments s’escapen del que la majoria entén com a normals. Es consideren bojos pel fet de pensar diferent i potser per evidenciar l’estupidesa humana d’aquesta majoria poderosa que crea el coneixement, i consegüentment, defineix la seva bogeria.
 
Els considerats bojos, tant aquests que no compleixen els criteris psiquiàtrics per ser-ho com els que sembla molt evident que sí que ho són i que fins i tot la seva malaltia es pot etiquetar, se’ls exclou de la normalitat aïllant-los en institucions socials que retroalimenten la bogeria. L’objectiu superficial d’aquests organismes sembla que sigui “curar” (sense intentar entendre) aquestes diferències que els inclou a la categoria “bojos”. Però, per què no intenten partir des de les arrels i raons de la bogeria en comptes de pal·liar el diferent amb fàrmacs o amb aquest aïllament? Sembla que l’objectiu ocult sigui el control d’aquesta diferència i no la seva acceptació i integració.
 
Tal com diu Foucault, l’única diferència que existeix entre les persones que estan dins de les institucions mentals i aquells que estem fora, és que nosaltres som la majoria i que si ells fóssin la majoria seríem nosaltres els que estaríem dins d’aquestes institucions mentals.
 
Em qüestiono si són els que tenen el poder el que defineixen el que és normal i el que no ho és, fent que qualsevol societat pugui definir la bogeria de tal manera que els considerats bojos quedin empresonats en aquesta categoria i s’aïllin en institucions mentals que retroalimentin la seva bogeria, donant així més sentit al coneixement creat pels poderosos.
 
Els mitjans de comunicació també serveixen de veu dels poderosos que tenen el privilegi de definir el món, ajudant, doncs, que la realitat que creen sigui més real per als qui no la poden inventar. Potser per això ens trobem amb una manca de sensibilització per part de la societat, de manera que sovint els problemes dels malalts mentals es veuen agreujats per la falta d’estima i acceptació social que pateixen tant per part de veïns, coneguts i gent en general, com de vegades fins i tot per la pròpia família..
 
Aquesta poca conscienciació també provoca que els afectats no s’atreveixin a afrontar la seva situació personal. La realitat social actual hauria de ser una altra; les persones que pateixen malalties mentals haurien de rebre molta ajuda per part d’aquesta societat que els tanca portes, en comptes d’obrir camins. Hi ha països com Escòcia on el propi govern és el que s’encarrega de fer campanyes extenses de sensibilització a través dels mitjans de comunicació en què participen els malalts compensats, fet que ha incentivat la seva acceptació per gran part de la societat.
 
Aquí s’aïlla la malaltia, s’amaga la diferència i s’etiqueta com a quelcom negatiu, cosa més fàcil que renunciar als esquemes de coneixement fets, i obrir els ulls cap a la integració i recolzament de qualsevol diferència.