L’hegemonia perduda de l’Estat capitalista

El capitalisme es caracteritza en períodes cíclics de benestar que acaben en crisi, de la que se’n surt amb un auge que mai arriba als nivells anteriors, sinó que sempre són més baixos; així cada cop l’auge de la sortida d’una crisi és equiparable a l’estat de la decaiguda que va provocar l’última crisi i així fins que s’arribarà al punt de destrucció del sistema.
 
En períodes d’estabilitat relativa d’aquest sistema l’Estat propiciava i mantenia un consens generalitzat per part de les diferents classes socials dirigit per una classe que exercia el control del conjunt de la formació social; un control que s’aconseguia amb la dominació a partir del poder coercitiu i l’autoritat persuasiva fent que les classes obeïssin i duguessin a terme pràctiques concretes i en deixessin d’exercir d’altres de forma voluntària respectant la ideologia d’aquesta classe hegemònica, que els creava el sentit de moralitat.
 
L’estructuració ideològica de la societat al voltant d’un sistema cultural basat en el consumisme és la que permetia aquesta dominació de les classes. Una estructuració basada en la construcció d’una quotidianitat concreta (de consum, d’actes que distreuen com el futbol, etc.) que definia les relacions entre les persones i estructures socials i creava una producció simbòlica pròpia amb objectes materials determinats, dotant-los d’importància extrema. Aquestes formes de viure es percebien com a lògiques i per a tots creant així una hegemonia política on es compartia un “sentit comú” (definit per Gramsci com la filosofia dels no filòsofs, d’aquells que es deixen portar per una quotidianitat construïda externament per assolir els interessos estatals i assegurar aquesta hegemonia.) Així, els ciutadans s’hipotecaven per adquirir allò que els hi venien com a necessitat imperiosa per la seva supervivència, com una televisió amb X pulgades o un cotxe d’alta gamma; o consumien per gaudir del temps d’oci perquè era l’única forma de valorar l’oci.
 
Aquesta hegemonia s’assolia quan l’Estat tenia un control tant de la infraestructura econòmica com de la direcció ideològica de la societat convertint-se amb una mena de màquina per a l’opressió d’una classe dirigent sobre les altres.
 
És quan aquest sistema entra en crisi per l’excés del control a la infraestructura econòmica que perd el domini d’allò social, fins al punt que ho infravalora i juga amb la superestructura político-ideològica per tal de recuperar el benestar material del que es fomenta el sistema capitalista. L’Estat sobreposa la importància del manteniment de la moneda de l’Euro al seguiment d’una ideologia que ressalti les necessitat socials de la població, fet que ha provocat mesures de repressió a drets socials per la preservació de l’estat econòmic. Així, s’entra en un crisi social causada per una d’econòmica.
 
Es trenca l’hegemonia ja que la societat ha deixat d’estar consesuada amb el discurs que proposava l’Estat; un discurs ple de paraules que incitaven a la frenesí de les masses, amb oradors carregats de capacitat de convicció.
 
Ara l’estat perd la direcció moral, el consens i, per tant, el fenomen cultural que havien creat. Aspectes completament qüestionats per les classes obreres que es mobilitzen a partir d’una reforma ideològica desvalorant el sentit comú que abans percebien com a lògic i per a tots i que justificaven la seva realitat quotidiana imposada. Pretenen destruir el poder central de l’Estat amb una alternativa que implica un procés de conscienciació de la societat i una nova cosmovisió i ideologia del poble que desmunta la construcció hegemònica de l’Estat.
 
L’Estat doncs perd el control de la producció cultural i ara és la societat la que expandeix i desenvolupa lògiques, racionalitats i dinàmiques socials contradictòries amb l’ordre socioeconòmic establert. Les mobilitzacions del 15M mostren la indignació i el rebuig de l’hegemonia acceptada en el període d’estabilitat; el cooperativisme va arrelant com a nova organització del treball en contraposició a les SA; les lleis es veuen assetjades perquè ja no es consideren legitimes i es produeixen fets com l’ocupació d’edificis buits i propietats de bancs i caixes per famílies que han estat desnonades o que han sigut víctimes d’un quotidianitat creada per l’assoliment d’objectius econòmics. S’omplen les places d’assemblees, una forma horitzontal de prendre decisions per a propostes de canvi social; els mercats d’intercanvi, on l’euro no hi té cabuda, augmenten les seves ofertes i demandes, així com els bancs del temps, on es canvien hores d’una feina per una altra.
 
Així doncs, es crea una forma de viure que es planteja com a alternativa per una construcció social que permeti sortir de la crisi econòmica assentant les bases d’un progrés econòmic més sòlid i humà on l’estatalisme perd força i el protagonisme es centra en les persones i els col·lectius.
 
L’Estat, però davant de la pèrdua ideològica, respon amb la intrusió directa a l’esfera de l’àmbit social per regular els espais d’associativitat, criminalitzant la protesta pacífica contra l’Estat, entre d’altres mesures coercitives i repressives amb les que intenten crear por per paralitzar a la població i tornar a assolir l’hegemonia perduda.
 
També retallen els pressupostos en educació, necessària per qüestionar-se allò imposat i construir alternatives. No són conscients, però, que la força pot vèncer, però no convèncer i que han perdut el consens global; ja no tenen un control del sistema cultural mentre l’econòmic, continua trontollant.
 
I és que ara no ens trobem en una crisi pròpia del sistema, sinó en un sistema en crisi. La reforma ideològica com a procés de rebel·lió i conseqüent canvi de realitats quotidianes, ens portarà a un canvi de sistema global? Arriba ja la destrucció del capitalisme?