– I quantes n’eren?
– N’eren 10.000
– Mentida 10.000
– Doncs quantes n’eren?
– N’eren 5.000
– Mentida 5.000
– Doncs quantes n’eren?
Ni punyetera idea. Ni a la manifestació de “Deu mil a Brusel·les” ni a cap altra. El ball de xifres segons quina sigui la font consultada és completament ridícul. No em crec que la humanitat sigui capaç de clonar ovelles i d’enviar sondes interestelars i no sigui capaç de comptar manifestants. Amb un marge d’error del 5 % si es vol, però no més.
Ja n’hi ha prou. Calen dades reals i fiables i els que no sàpiguen prou matemàtiques que s’abstinguin d’elucubrar segons els hi convé. Però llavors, si els mitjans de comunicació i els partits polítics no poguessin fer anar els números per on els hi dongués la gana, perdria tota la gràcia. En canvi, si el seu metge els digués que tenen entre 3 setmanes i 30 anys de vida el fotrien fora per incompetent.
Això sí, quan hagi passat un temps i l’èxit de la trobada a Brusel·les s’hagi assentat i doni un plus al currículum, tothom hi haurà anat. Serà igual que a París al maig del 68, que al Passeig de Gràcia demanant l’Estatut l’onze de setembre del 77 i que a la final de Wembley el 92. Sobra dir que no hi cabria tota la gent que diu que hi era. Jo no, a Brusel·les tampoc, i no per falta de ganes. Precisament per això, pels que no hi vam ser, és pel que reclamo informació escrupulosament certa i no xifres sortides d’un joc de criatures.
Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l’Ebre)
