Amb alguns hi estic més d’acord, amb d’altres menys i amb alguns no gaire per no dir gens, però no és d’aquesta obvietat de la que vull parlar sinó d’un enfocament que he trobat a faltar.
Hi ha una reflexió sobre la immigració que, des de la nostra comoditat benestant, no ens agrada de fer i mirem de passar-hi sempre de puntetes,… perquè ens fa por.
Quan parlem de desequilibris mundials ens sembla que parlem de conceptes teòrics que només ens afecten a l’hora del telenotícies, mentre xarrupem la sopa. Contemplem el fet migratori des de la perspectiva d’una societat, la nostra, que el percep com un fenomen local que sacseja les seves estructures socials, com si fos una mena d’ens aliè que ens ve de fora i que pertorba els nostres drets.
Les anàlisi que llegeixo i sento, sovint ignoren el fet principal, allò que origina totes les problemàtiques regionals arreu del planeta. Allò que s’amaga rere la màscara hipòcritament ben intencionada del cooperativisme internacional que actua de neteja-consciències d’un sistema social que s’ha bastit sobre les estructures d’un abús planificat, sistematitzat i continu. L’abús i la predació de la nostra minoria benestant damunt d’una majoria de miserables a qui tenim reduïts a la condició de pures estadístiques. Una majoria que mig sobreviu, quan pot, sota la pressió de les seves classes corruptes locals, que es nodreixen i s’engreixen del detritus residual de la nostra riquesa i del suc putrefacte de les nostres llàgrimes.
Cada vegada que responem a una trucada de mòbil, hauríem de pensar i recordar què costa aquest progrés i aquesta comoditat en termes de tristesa i misèria humana. Quants grams de desesperació calen per obtenir cada gram de coltan, cada litre de benzina o cada tassa de cafè que ens prenem tan a gust, mentre contemplem com plou rere les cortines?
Em podreu dir que això és fer demagògia i potser tindreu raó. Però seguirem prenent cafè i parlant pel mòbil com si res i posarem cara de disgust quan per la tele (quantes llàgrimes de desesperació costa un aparell televisor?) ens ensenyaran imatges de la fallida d’un País destruït, desesperat i desemparat que vam abandonar a la misèrrima sort d’un grapat d’esclaus que van tenir la gosadia de plantar-nos cara fa tot just dos-cents anys. I això no és més que un minúscul exemple d’entre tants que podríem extreure de les innombrables aberracions criminals que som capaços de fer arreu del planeta per solidificar i mantenir els nostres Estats del Benestar.
L’equilibri només és possible si cedim. Si cedim a ser més pobres perquè els altres, la gran majoria desesperada d’aquest planeta que ens crèiem només nostre, puguin tenir l’oportunitat de ser una mica menys miserables.
Per això em sorprèn i em rebel•la que es vulguin posar traves burocràtiques a l’instint de supervivència, al dret fonamental de desitjar una vida digna. Amb quina immensa barra se li pot dia a algú que el propi benestar, bastit sobre el seu espoli, ha de ser protegit a costa de les seves esperances?
Com n’és de trist i colpidor per a la pròpia consciència sentir els arguments bonistes de la progresia acomodada de la qual formo part. I com n’és d’indignant i com m’exasperen els arguments cínics, despòtics i tan profundament egoistes i menyspreables que fan servir alguns (no pocs) polítics per defensar la vergonya d’una feina pública a costa d’intoxicar la seva societat amb el verí de la intolerància i la xenofòbia.
Algun dia vindrà en que el tsunami social ens haurà d’arrabassar el món de fades que havíem dibuixat gràcies al producte del robatori secular, les guerres provocades i el control de les misèries, les fams i les malalties escampades.
Ara mirem de posar traves administratives als més desgraciats, com aquell qui aixeca un mur d’un pam de sorra per parar el tsunami. No em feu riure, que em fareu plorar!
Avui dormiré còmodament al meu llit i demà aniré a la feina com cada dilluns. Potser faré quelcom de bo i mouré un granet de sorra per construir un futur millor. Qui sap? Amb aquesta il•lusió viuré un minut i potser podré oblidar els milers de vides que calen per que el meu minut sigui possible.
Mentrestant, a la porta del costat, sentiré la fressa que fan els que, amb els granets de sorra, miren d’aixecar-ne murs.
De debò algú creu que seran capaços de posar fronteres al vent?
