“Ja fa dies que em balla pel cap. De fet, fa ja alguns anys però ara, que és l’estiu, i ve més de gust passejar una estoneta per la Rambla, hi penso més sovint perquè les veig cada dia.
S’estan allà ajagudes a la sorra, presències mudes que ningú no veu, que ningú acaricia, tristíssims testimonis d’infinites nostàlgies, recull de mots oblidats que es van perdent de mica en mica, com les velles nissagues. Algunes encara malviuen de somnis passats i de falses esperances, d’altres ja s’han aclotat per sempre en el sorral i esperen, derrotades, que les adormi la calma. N’hi ha que ja fa temps que són mortes i es podreixen insanament a la vista de tothom sense que ningú en retiri les despulles. De tant en tant, algun imbècil irreverent les profana amb pintades barroeres, sense que ningú s’immuti. Em fan tanta pena!
Volo cap a la meva infantesa i veig les xarxes esteses al mig de la Rambla. Veig l’oncle portant els ormeigs al magatzem de sota casa seva, carregat de nanses i llums d’anar a l’encesa i en puc sentir l’olor. Oh! Quina olor que feia tot! Qui ha dit pudor? I els gats…sempre miolant per una espina. I veig les barques, moltes més que no pas ara. Fan goig pintades de colors virolats, blancs, blaus, vermells… Al seu voltant hi brunzien les mosques i la vida.
Ara ja ni les mosques s’hi acosten. Ja no fan olor de peix, només pudor de fusta vella. Sisplau, que algú les enterri d’una vegada, per l’amor de Déu, que algú les enterri.”
Deixant de banda la prosa poètica, deixeu-m’ho dir més cruament. Que no hi ha una normativa que regula l’abandonament a la via pública de trastos vells, andròmines o vehicles en estat ruïnós? És que la platja no és via pública? És que les restes de barques velles no són andròmines, trastos i vehicles en ruïna?
Ja sé que és dur i ho dic amb el cor encongit, però …què hi foten aquells fustots podrits abandonats a la platja? Potser guardar tanda? Potser de magatzem improvisat? Potser de falsa caseta de bany?
O potser la raó és encara més simple: Despreocupació?, desídia?, garreperia?, manca de civisme?, insolvència personal?…ves a saber!
En qualsevol cas…, si es tractés de vehicles aparcats a qualsevol carrer, hi ha un procediment, oi? Si fossin mobles o trastos, oi que també? Doncs…per quina raó no s’aplica a aquestes barques velles i ja inservibles?
Si de cas acordéssim entre tots que volem conservar un testimoniatge del passat i visualitzar en forma de barques varades, allò que fou i ja no és. Si volguéssim oferir als nostres ulls i als nostres esperits el regal d’un paisatge recuperat i el record viu d’un passat mariner, una mostra del què havia estat un sorral conegut arreu com “el País de la sardina”; almenys fem-ho bé, carai!
Parlem-ne, fem propostes, mirem entre tots com ens ho podem fer per recuperar un lloc per a l’orgull i oferir-lo com a producte turístic de qualitat que fins i tot aporti una alternativa professional als pescadors que encara mantenen, com poden, la seva activitat. Per què no intentem convertir l’amenaça en oportunitat i fem d’això un segell amb marca pròpia que deixi de ser un racó malmès, apte només per improvisar urinaris als indigents, als borratxos i als incivilitzats i que passi a ser un espai de referència.
Idees? Segur que en faríem aflorar un munt. Només calen la voluntat i la il•lusió.
Aquest és un de tants temes dels què podríem parlar quan ens posem amb la l’ordenança paisatgística de Baix a Mar. Perquè…ens hi posarem algun dia a fer-la, oi? Va, vinga! Posem-nos-hi abans no se’ns morin fins i tot les mosques.
