Jo sostinc sense embuts que la Penya és un dels principals actius de la nostra ciutat i probablement la nostra marca més coneguda arreu. Des d’un punt de vista social, tot i que ha viscut temps millors, no deixa de ser l’entitat que aplega més badalonins, capaç de generar un fort sentiment d’identitat i sentit col•lectiu entre la ciutadania. Tot un patrimoni que, si el deixem perdre, potser no el podrem recuperar mai més.
Ara bé, la Penya s’ha transformat en una organització complexa, amb interessos diversos, que a molta gent ja li costa de reconèixer com a propi. La gestió professionalitzada i allunyada dels processos participatius, per bé que necessària des d’un punt de vista estricte de l’efectivitat i coherència amb el nou model empresarial que regeix la nova estructura de l’Entitat, ha tingut uns efectes demolidors pel què fa al sentiment de corresponsabilitat i pertanyença que abans caracteritzava la seva massa social. De manera que avui en dia, els socis han esdevingut més clients i consumidors de l’espectacle esportiu que cap altra cosa.
Així les coses, no ens ha d’estranyar gens que quan, des dels responsables-gestors-amos de l’Entitat, es demana col•laboració, implicació, complicitat, ajuda…digueu-li com vulgueu, als socis, abonats, simpatitzants o a la ciutadania en general a través de les seves institucions, aquests responguin arronsant les espatlles i fent-se el desentès tot remugant un més que lògic “Ja s’ho faran!”.
Què fem, doncs?
Podem fer com Ponç Pilat i deixar que s’acabi de morir per poder-nos-en lamentar d’aquí a un temps amb circumspecció i una certa suficiència entre hipòcrita i puritana.
O com Charles Lynch, cerquem uns culpables que ens facin peça, els emplomem i els pelem públicament a la Plaça de la Vila i després en dediquem a caçar mosques a escopinades.
Podem seguir fent la puta i la Ramoneta amb allò de que qui dia passa, any empeny i esperar a veure-les venir. Això sí, sense deixar de perdre el sa costum tan badaloní de lamentar-nos de la mala sort que tenim de ser tan desgraciats, mentre prenem el sol en un banc de la Rambla,
Per triar que no quedi. Podem amagar el cap sota terra com els estruços, cagar-nos amb tot, passar olímpicament del tema (…a mi, això del bàsquet, me’n fot un rave), lamentar-nos amargament de la nostra mala sombra…jo què sé….podem fer el que ens doni la gana, naturalment.
Però també podem parlar-ne, oi? Ep! Dic jo. Podem fer propostes, ni que siguin o ens semblin forassenyades o fantasioses. Algú pot dir que no servirà de res, però jo sóc dels que pensen que, si més no, valdria la pena intentar-ho malgrat córrer el risc de fer el passerell.
A risc de quedar com un il•lús o fins i tot com un poca-solta deixeu-me que, amb totes les reserves del món, apunti algunes idees:
RECUPERAR LA PENYA
La primera idea seria la de revitalitzar i posar en relleu l’activitat i la vida del Club Joventut Badalona (entitat sense ànim de lucre). El Club hauria de ser el motor de tot plegat, l’ànima, l’esperit (…l’esperit de Badalona…recordeu?). Caldria posar en valor el seu fet social, donant-li tot el protagonisme necessari als socis. Caldria recuperar les Assemblees, la Junta Directiva, les quotes, els pressupostos, l’activitat esportiva de base, les relacions entre els socis, el protagonisme i lideratge indiscutible de tot l’entramat. Caldria, en definitiva, recuperar la vida de CLUB, recuperar l’esperit de LA PENYA.
Acompanyant aquesta idea, caldria prendre les mesures adients (derrames especials, aportacions a fons perdut, recaptes voluntàries, donacions, … altres idees…en fi…poden haver-hi moltes propostes.) per dotar el Club de recursos suficients, diria que folgats, més enllà del pressupost ordinari, per atendre un repte més que necessari, imprescindible:
PRENDRE EL CONTROL
Tal com jo ho veig, hauria de ser al Club a qui li correspongués liderar tot el projecte, des de l’exercici real del control. Ara no és així. Sí bé és cert que el President del Club, ho és a la vegada del Consell d’Administració de la SAD, és igualment cert que ho és no pas en funció de la Presidència del Club (per cert, un Club en franques hores baixes) sinó en funció de la voluntat de l’accionista majoritari de la SAD, que no és altre que la societat BASPENYA, SL. I que quedi clar que això no ho dic en cap sentit pejoratiu sinó com una simple constatació de la realitat.
Per que ens entenguem bé. En Jordi Villacampa (o qualsevol altre) no està al capdavant de la SAD pel fet de ser President del Club Joventut Badalona sinó per que així ho vol la minoria majoritària de l’accionariat, representada per BASPENYA.
Jo proposo que es redistribueixi la composició accionarial de la SAD, de manera que el Club esdevingui el principal accionista. Proposo que el lideratge recaigui directament en el President del Club, a través de la voluntat democràticament expressada pels socis (un soci, un vot), el qual, en exercici de la titularitat d’un paquet majoritari d’accions de la SAD, n’esdevingui el President del Consell d’Administració. Un president de tall clàssic, corporatiu i representatiu de la massa social. I al front de la gestió de la SAD, posem-hi el millor professional que siguem capaços de contractar. Algú amb solvència contrastada, amb capacitats executives i organitzatives que treballi amb prou llibertat i capacitat d’acció, sota el control del Consell, amb uns objectius clarament definits i unes regles de joc prèviament establertes.
Com ho fem?
AMPLIACIÓ DE CAPITAL A LA SAD.
La via per actuar en aquest sentit és la de l’ampliació pactada de capital de la SAD. Perquè cal un pacte, és clar. Un pacte que permeti que l’ampliació que es faci quedi coberta pel Club per una banda i per l’Ajuntament per l’altra en al menys un 80% en conjunt. La xifra d’aquesta ampliació s’ha de calcular en funció de la nova distribució de majories que haguem pactat prèviament i del volum de capital que vulguem assolir.
Crec recordar que la Llei de Societats Anònimes Esportives posava uns límits de participació dels Clubs en les SAD, però diria que això només afectava al moment de la Constitució, no pas per a les ampliacions. S’hauria de veure què diu exactament la Llei i, si hi ha límit, esgotar-lo i si no, tirar pel dret.
Per què l’Ajuntament? Penso que hem de convertir, ja sense cap mena de complex, el projecte de la Penya en un projecte ciutadà, de ciutat, de tots plegats. Em sembla obvi que, si volem o necessitem comptar amb el suport de l’Ajuntament (que som tots, …i no és un tòpic) es fa imprescindible que l’eina democràtica ciutadana per antonomàsia que és l’Ajuntament, prengui més protagonisme, implicació i, també, capacitat real de control al costat del Club.
Acompanyant el Club i l’Ajuntament, s’hauria de promoure que el 20% restant del capital fos cobert per altres entitats de Badalona. Em refereixo, naturalment a Entitats, Clubs i associacions sense ànim de lucre, amb una vocació i vinculació inequívocament badalonines i representatives del nostre teixit social. Si aconseguíssim aquest “Pull” d’accionistes, tota la ciutat, o bé directament, o bé a través del Club Joventut, be sigui des de les Entitats o encara des de l’Ajuntament, se sabria part del projecte i podria arribar a sentir-lo com a propi.
Per acabar d’amanir i donar fortalesa i sentit a l’estructura accionarial, caldria constituir una Associació de Petits Accionistes que acollís una àmplia concentració d’accions disperses de la SAD (i per tant de capacitat de vot) que podria arribar a esdevenir un dels accionistes majoritaris, si no el més important.
Traduït això en números rodons aproximats a la realitat tindríem, partint d’un capital actual de posem un milió d’euros aproximadament, una distribució accionarial més o menys així:
Baspenya, sl…………………….30%
Club Joventut Badalona….. 10%
Ajuntament de Badalona…. 1,20%
Petits accionistes…………….. 58,80% (suma de multitud d’accions disseminades)
Fent una ampliació pactada de 600.000 €, a la que el Club n’hi aportés 250.000, l’Ajuntament 308.000, i les entitats uns altres 50.000, a part d’haver contribuït a una millora dels fons propis de la SAD, obtindríem una nova distribució com la que segueix:
Club Joventut Badalona……………………..21,88%
Ajuntament de Badalona……………………19,50%
Baspenya, sl…………………………………….. 18,75%
Entitats badalonines…………………………. 3,13%
Associació de Petits Accionistes………18,37% (hipòtesi de concentració d’un 50% dels petits accionistes)
Petits accionistes disseminats…………18,37%
Tot un altre panorama, oi? Des d’un punt de vista econòmic, hauríem reforçat el balanç de l’entitat, millorant les ràtios de solvència, les masses de recursos permanents i la pròpia tresoreria i recuperant en part l’equilibri financer.
Però el principal canvi es faria notar en l’aspecte social. Hauríem reforçat l’estructura de l’accionariat, millorant les ràtios de control, els sistemes de participació i la pròpia implicació ciutadana, recuperant en gran mesura l’equilibri social.
ESTRATÈGIA DE VIABILITAT
Recuperada la Penya, pres el control de la SAD i ampliada i modificada la seva composició accionarial, podem començar a pensar en com ens ho fem per fer viable el projecte i no haver de dependre ni del mannà de les administracions, ni de Santa Rita esponsoritzadora ni del totxo especulatiu. Que quedi clar que no descartem res d’entrada ni renunciem a res que no sigui lícit.
No em vull entretenir tampoc en l’anàlisi de les possibles millores en la gestió de recursos, optimitzacions i estalvis en els costos estructurals per la millora dels processos. Vull pensar que, qui en sigui responsable en cada moment ja ho sabrà fer. Només vull apuntar que hi ha molt de camp a recórrer per la banda del contracte de cessió de l’Olímpic i la seva explotació directa i pels atípics i els esdeveniments. Al menys així ho crec i és un tema que, més tard o més d’hora, s’haurà d’abordar clarament amb l’Ajuntament.
Deixeu-me que em centri més en la part de producció, en la facturadora. Penso que hem de ser capaços de fer créixer el projecte PENYA amb criteris d’eficiència empresarial i d’acord amb la nostra pròpia activitat natural. És possible? No n’estic segur, però per que no hi donem un cop d’ull?
Molt bé. Què tenim? Què sabem fer? D’on partim?
Segur que recordareu alguns eslògans que ha fet més o menys fortuna, oi?
L’huracà verd i negre.
Badalona, bressol del basquetbol
Badalona, capital europea del bàsquet
Ara deixeu-me que us faci una pregunta: Ens ho hem arribat a creure mai del tot, això?
Doncs…per què no? I per què no ens atrevim a anar una mica més enllà encara i ens posem a treballar seriosament en la construcció d’un:
REFERENT MUNDIAL
Tenim una marca de prestigi en el món de l’esport d’elit, especialitat bàsquet, que té renom i abast mundial.
Tenim un estil de joc reconegut que prima la velocitat, la creativitat i l’espectacle i que resulta poderosament atractiu.
Tenim una llarga tradició, experiència i provada solvència en la formació de jugadors i tècnics del màxim nivell.
El nom de Badalona ja fa temps que està associat a la marca PENYA i en qüestions de formació en el món del bàsquet, som a dalt de tot. La nostra (les nostres, de tot Badalona, en diferents entitats) Escoles de Bàsquet, ja tenen un reconegut prestigi i anomenada. Posem-ho en valor i fem-ne un producte líder.
Per què no reforcem la nostra ampla xarxa d’escoles de bàsquet i les fem convergir en la primera FACULTAT INTERNACIONAL DE BASQUETBOL? M’estic referint a fer de Badalona el nucli mundial de la formació de jugadors, tècnics i àrbitres. Un referent mundial indefugible, indiscutible, la Meca del Bàsquet. Es tracta d’invertir en els millors professionals tècnics, de millorar estructures, de fomentar el bàsquet, de crear producte, d’innovar, de generar carreres professionals, d’oferir atractius de tot tipus. La ciutat sencera s’hi podria implicar i la ciutat sencera hi podria trobar un producte genèric que li obrís noves oportunitats de negoci, de facturació, de millora, de creixement econòmic i millora de la qualitat de vida…..renom i prestigi mundial.
Una ximpleria? Potser sí, però no deixa de ser una idea, oi? Quan val un Rudy? Quan val un Ricky? Només faré servir aquests dos noms, perquè són recents i podem fer-nos una idea del seu valor en xifres actuals, però qualsevol de nosaltres podria fer una llista llarguíssima de jugadors del màxim nivell, i d’entrenadors, i d’àrbitres….
Podríem construir la més important factoria mundial de basquetbolistes. Deixeu volar la imaginació una estona i que us flueixin les idees. No us talleu, la imaginació és gratuïta. Després feu números, a tots els nivells. És brutal!
És clar que això no pot anar sol i que, tot plegat ha d’anar embolicat de luxe amb un primer equip que sigui fidel a aquesta filosofia. I això, suposo que em reconeixereu que sí que ho sabem fer. I molt bé, per cert.
Que seguiu pensant que només és una ximpleria? Potser sí. Però també segueix essent una idea, oi? N’hi pot haver més i de millors, segur que sí. Potser entre tots serem capaços de trobar la manera de que, finalment, siguem tots els que hi sortim guanyant. Que a la pregunta “Qui guanya?” Poguem respondre sense abigüitats; BADALONA!
Per això, i en agraïment a la vostra deferència d’haver arribat fins aquí, no tornaré a parlar d’aquest tema i escoltaré què hi dieu vosaltres. Segur que n’aprendré moltes coses.
