Les arengades cóvies

Cada vegada continuen creixent els motius de preocupació per la poca consistència ètica i tècnica del govern de l’Ajuntament de Badalona, sempre més preocupat per mantenir l’aparador més o menys vistós, que no pas per l’endreç de la pròpia botiga i encara menys per la cada cop més difícil tasca de dissimular el desgavell de la rebotiga.
 
En aquest darrer Ple n’hem vist algunes mostres. Em centraré només en una que feia massa pudor com per passar-la per alt. I, com era d’esperar, no ha passat: El procés de promoció interna de la Guàrdia Urbana.
 
Els exàmens de promoció interna de la Guàrdia Urbana estan sota sospita i l’acció conjunta de l’oposició ha aconseguit aturar el procés, de moment, a l’espera de poder analitzar bé què ha passat. Ja veurem qui serà l’encarregat de fer aquesta anàlisi i quines seran les seves conclusions. En tot cas, hi ha qüestions que em semblen més que evidents.
 
Qualsevol persona que tingui un mínim d’experiència en preparar o participar en proves de selecció pot detectar, a simple cop d’ull, si hi ha hagut una cuina prèvia o no i si els ingredients d’aquesta cuina han estat coneguts de sotamà per alguns participants de la prova. Ho pot saber per la mena de preguntes que es fan, pel propi format de la prova, pel temps de durada i, sobretot per l’anàlisi comparada dels resultats de tots els participants. 
 
No sabem quines seran les conclusions de l’anàlisi, tot i que em temo que no aportin res de nou. En tot cas, a mi em queda l’evidència d’una potineria flagrant en l’intent de simular unes proves tècniques, equitatives i asèptiques que justifiquin la promoció d’unes persones determinades que ja havien estat escollides abans. D’això, en argot promocional, se’n diu fer un “vestit a mida”. A la mida d’uns pocs, és clar.
 
Que consti que no qüestiono ni la capacitat professional de les persones que han aprovat ni tant sols el fet que algú cregui que han de ser aquestes persones, i no unes altres, les que mereixen una promoció. És més, podria ser que les persones promocionades fossin les més idònies d’entre les possibles. Tant és, i què? No hi fa res tot això. Perquè tot esdevé irrellevant si ho pervertim des de la base. Si neguem el principi de la igualtat d’oportunitats, la resta ja no val. Tot queda invalidat des d’un punt de vista ètic.  I si perdem l’ètica, l’aparador de l’estètica resta inútil perquè el producte s’haurà podrit.
 
I això és el què tenim, un govern que intenta fer lluir una aparador amb quatre rebrecs de botiga i dos ramastons, mentre que des de la rebotiga flueix una ferum d’arengades cóvies que fa tirar enrere.