Ahir vaig tenir la satisfacció de compartir sopar, entre altres persones, amb el president de SUMATE, l’Eduardo Reyes (@eduardorepi) i un jove company seu, en Jorge (Coque) Garcia (@coquegarcia). Em va sorprendre el discurs fonamentat, raonat i, sobretot, convençut i fluït d’en Coque, un xicot de vint-i-pocs anys, estudiant d’últim any de ciències polítiques que em confessava, en acabar el sopar, que era la primera vegada que s’expressava en públic. Una primera vegada, la seva, que em va ratificar en una idea que fa anys que defenso: La de la independència com a eina i no com a objectiu en si. Una eina necessària per construir un nou país que valgui la pena.
Avui, en Coque, m’ha tornat a sorprendre amb una magnífica carta oberta adreçada a una tal “Querida Alicia”.
Una carta a la que li vull, en correspondència, fer-li un retorn des del punt de vista d’un origen diferent del seu, però amb la mateixa voluntat de destí.
Benvolgut Aleix (per posar un nom qualsevol altre)
La meva família forma part d’aquella minoria que té el seu origen en aquesta terra des de temps remots. La meva família, com la majoria d’aquestes persones, s’ha estat aquí durant generacions perquè han sentit la terra com a pròpia i perquè han pogut, potser no han tingut altra opció, fer-hi la vida, malgrat els molts entrebancs i les moltes incerteses. S’han quedat aquí amb la ferma voluntat de seguir endavant. No ho han tingut fàcil, és cert, però ho van aconseguir treballant molt dur, a base de moltes renúncies i molts sacrificis. Van ser lluitadors i lluitadores que van contribuir, amb el seu esforç, a construir la Catalunya actual.
El meus, com tants d’altres, es van quedar aquí lluitant, en un esforç diari i constant, contra les dificultats i trasbalsos de la vida. Dificultats i trasbalsos que no els impedien sentir-se tossudament arrelats al tros, al calador o a l’obrador, amb una rella, un rem o un burí a les mans. Potser perquè eren les úniques eines que tenien per sobreviure als abusos als que els teus sempre els havien sotmès. Però d’això, tu, sempre te n’oblides .
I no et pensis pas que això fos sempre de grat. Benvolgut Aleix, els teus sempre han manat arreu. Quan els meus morien anònimament a les trinxeres, els teus signaven les treves per als llibres d’Història. Quan els meus suaven la pell sota els sols d’agost, els teus feien l’agost venent la pell i la suor dels esclaus.
Sovint t’oblides també que el nostre país ha viscut gran part del segle XX sota un règim repressor i feixista. Però els meus, a diferència dels teus, estaven compromesos amb la seva terra i amb la seva gent. Van lluitar, colze a colze, amb els altres catalans que havien vingut de terres foranes, per la recuperació dels drets i les llibertats que els teus els negaven. Sortien al carrer per reclamar “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, i també, una constitució a la que els teus s’oposaven, per cert, per més que ara la defensin fervorosa i dogmàticament. Les voltes que dóna la vida, benvolgut Aleix…
Els meus han contribuït amb la seva lluita i el seu esforç constants a construir la Catalunya d’avui. Els teus, en canvi, l’esteu destruint. Quina paradoxa, benvolgut Aleix: Resistir a totes les dificultats i abusos provocats pels teus per que, a aquestes alçades, després de tanta lluita, els teus ens vulguin imposar de nou tot l’abús i la injustícia contra la qual hem hagut de lluitar durant segles.
És la vostra misèria la que genera fractura. Fer servir la llengua o l’origen per dividir i trencar la cohesió, genera fractura. Pretendre espanyolitzar els infants genera fractura. Reformar la Llei de l’avortament per anar en contra de les dones, genera fractura. Embolicar-nos en guerres, genera fractura. Desemparar els treballadors, genera fractura. Abandonar a les persones dependents, genera fractura. Retallar drets socials i llibertats, genera fractura. Els sobres i els comptes a Suïssa, generen fractura. Impedir votar, genera fractura.
No saps com n’estic d’orgullós dels meus. De la seva lluita, de la seva història, del meu origen, de les meves arrels. Dels Estruch i dels Traité, dels Serrat i dels Lloveras, dels Almirall i dels Ventura, dels Plensa, els Verdaguer, els Julià, els Escofet i tots els altres. Estic orgullós de la meva gent, benvolgut Aleix, perquè van contribuir a construir la Catalunya actual. I la millor manera d’honorar-los es seguir lluitant per construir la Catalunya del futur. Una Catalunya on, per fi, derrotem els teus; els que destruïu la Catalunya per la que han lluitat els meus; els que voleu impedir que la gent s’expressi, voti i decideixi.
I per si no t’ha quedat prou clar, benvolgut Aleix, els “meus” també són els d’en Coque, perquè són els avis dels meus fills i comparteixo amb ells els meus néts. Perquè els “meus” i els “seus” potser no comparteixen el mateix origen però sí que comparteixen quelcom més important, tota la il·lusió i tota la lluita pel futur dels “nostres”.
No fa gaire, un d’aquests nostres, des del seu matís diferent del meu, li deia a la cara, espardenya en mà, a un dels teus que ens trobaríem a l’infern, perquè els vostre infern és el nostre cel. Ara jo et dic, mig com en David, mig com en Coque:
Benvolgut Aleix, ens veiem ben aviat, a l’infern de les urnes.
