Opinió amb independència. Dilluns, 23 d'octubre de 2017 17:26 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


Bon cop de falç doble fletxa Dilluns, 28.7.2014. 14:07 h

Vagin-se'n a la merda!

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 24 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

No en volia parlar, de debò que no. Però al final no me n’he pogut estar.

Jo no sóc ni he estat mai convergent però sí que és cert que en el meu entorn social, i fins i tot familiar, aquesta mena de religió no hi és aliena.  Tinc molts amics i alguns parents que la professen, alguns amb devoció militant.

Per respecte a ells i a la seva candidesa no vull fer llenya del seu Déu caigut. Poca broma quan mor un déu! Sobretot si cau dels altars per la pitjor i més cruel de les ignomínies: la hipocresia.

Deien d’en Pujol que era el Déu del peix al cove. Recoi si el tenia de farcit el seu, de cove! Però tant hi fa això. Al menys a mi tant se me’n fot dels calés que tingui, ni on els tingui. Fins i tot us diré que em preocupa poc d’on li pervinguin (que no és el mateix que dir que no em preocupa..., o sigui que sí), ni que sigui dels foscos negocis del seu pare i dels seus propis.  I què, eh?

Tot això forma part del seu àmbit privat i ens pot semblar més o menys reprovable o més o menys tolerable, però pertany a la seva realitat personal i allà cadascú amb les seves misèries, que tots en tenim.

Però cadascú les seves i només les seves.

I aquí arribo on vull anar.  Si una cosa m’indigna i m’esparvera en aquesta vida és que em facin partícip de culpes alienes. Jo ja en tinc prou amb les meves o sigui que, sisplau, no m’emprenyin amb les dels altres. Mai no ho he tolerat ni ho penso fer.

El meu tarannà essencialment advers a les injustícies em va dur a manifestar-me molt precoçment rebel. Res em feia enrabiar més que sentir-me ferit per la més lleu de les injustícies. La primera paraula que vaig aprendre a dir va ser “merda”. No en sé la raó, segurament un simple fruit de l’atzar. Però el cas és que al meus germans grans els deuria fer gràcia la primera vegada i em deurien animar. Al menys fins que es va convertir en un problema de convenció social: “Com et dius maco?”  deia la senyora Angeleta aturant la mare que em duia de la mà. “Merda!” era la resposta que jo donava invariablement a totes les senyores angeletes, davant la desesperació de la mare.  Naturalment, em renyava. “Aquestes coses no es diuen, lleig, més que lleig!”  La meva reacció era furibunda: “Merda, merda i MERDA”.  Només faltaria!

Al llarg de la meva vida, aquesta tan excelsa paraula de la nostra llengua ha estat sempre present en el meu lèxic més habitual.  Malparlat com sóc, és com una mena d’additiu o espècie lingüística que faig servir per adobar-ho gairebé tot. 

Ja sé que divago, ja ho sé! Però deixeu-me anar una mica.

Deia que m’emprenya molt que em carreguin els neulers dels altres. I aquest és el pitjor dels retrets que li he fet tota la vida al president Pujol. Des d’aquells ja llunyans anys vuitanta en que li recordo un discurs abrandat, si no vaig errat, des del balcó del Parlament, adreçant-se a una concentració de devots i de mitjans de comunicació, en el que donava resposta a la demanda que el PSOE de Felipe González li havia interposat pel cas Banca Catalana.  Jo el vaig veure per la tele. En un moment del discurs va deixar anar una frase que em va fer saltar d’un bot de la cadira. Va dir, referint-se al demandants: “Ens volen prendre l’honorabilitat”.

Aquest “ENS” de la primera persona del plural que em posava a mi, en tant que català, al sac de les seves culpes, em va catapultar cap a la pantalla amb les mans enlaire, irat com una mona: “ENS??? I una merda! A mi no em fiquis en els teus merders!!”.

Aquesta insistent cantarella tan pujoliana que es va convertir en un dels dogmes convergents d’assimilar la cosa pròpia com a la característica més genuïna i defindora de la catalanitat és la base de la meva aversió al pujolisme i a les seves sigles.

El cas és que aquest dogma va fer fortuna i va quallar molt bé no només entre la població catalana, sinó especialment entre les classes dirigents, polítiques i els mitjans de comunicació espanyols en una primera fase i, després, a una majoria de la seva població. La fatal seqüència deia: Catalunya és Convergència i Convergència és Pujol, ergo, Pujol és Catalunya. Bé, seré una mica més condescendent: Catalunya és Convergència + el Barça + la Caixa. La Santíssima Trinitat dels catalans d’ordre i barretina. Si tens els dos carnets i la llibreta, ja tens guanyat un setial a la dreta del pare.

Ara, davant l’hecatombe divina i prenent aquest dogma com si fos plausible, les forces vives de la caverna espanyola , tot fregant-se les mans i bavejant, afirmen eufòrics: Ja els tenim! I afegeixen: Caigut el Déunostrosenyor Pujol, amb la mare Caixa revertida en puta barata i l’esperit  culé convertit en mercenari apàtrida, què els queda als catalans?

La resposta és tan fàcil que ni se’ls acut, obcecats com estan en el seu fanatisme nacionalista:  Als catalans, senyors meus, ens queda Catalunya. I amb això en tenim prou i de sobres. Tan prou i de sobres que fins i tot ens podem permetre l’espaterrant luxe de prescindir dels nostres Déus i l’immens plaer de prescindir d’Espanya.

Deixem ara al devots convergents uns dies de dol per enterrat el seu Déu caigut i respectem-los el dolor.

Aprofitem aquests dies de dol per escoltar els brams d’ase que ens canten les absoltes i els insults dels imbècils integrals que comparen el nostre desig de llibertat amb pegar a les dones. Escoltem-los per refermar-nos encara més, si això és possible, en la nostra determinació.

S’ha acabat l’era dels Déus i ara comença l’era dels homes i les dones lliures.

Deixem, doncs, que les campanes gemeguin a morts perquè d’aquí a pocs dies ens cridaran a tots al sometent del vots.

Votarem per treure’ns del damunt una pàtria falsa i per refer un nou país sense falsos déus. Deien els vells anarquistes: Ni Pàtria ni Déu!  No anaven del tot desencaminats. De fet, l’única pàtria i l’únic Déu que necessitem de debò els catalans és que no ens toquin més el collons o la figa.

I pel que respecta a mi, per tot això de voler-me encolomar gripaus que no són de la meva bassa, pels molts insults rebuts injustament, per les incomptables faltes de respecte, pels innombrables abusos als que  ens han sotmès, per la seva prepotència i la seva arrogància, per la seva absurda vanitat d’espantalls, pels tres-cents anys d’ignomínia, pels meus morts, pels meus vius i pels meus encara no nats, saben què els dic?

Els dic allò que el meu admirat i enyorat poeta aragonès ja els va dir des de la tribuna (quina enveja!) i jo els repeteixo ara de la més primària i essencial de les meves expressions, honor que faig als meus orígens com a ésser humà i des del fons de l’ànima (si és que en tinc):

“Vagin-se'n a la merda!”


lectures 6164 lectures comentaris 12 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#12
30 de juliol de 2014, 22.25 h

#11
No le des mas vueltas, eres nacionalista y tú sin saberlo.


Valora aquest comentari:   votar positiu 3   votar negatiu 15

item
#11
30 de juliol de 2014, 20.05 h

#10 Benvolguda senyora Mercè, I que no és cert que als catalans ens queda Catalunya? No desitjar més que això (és a dir, tenir-ne prou) no em sembla gaire criticable, just al contrari del que suposa desitjar allò dels altres. Això darrer sí que podria ser considerat ultranacionalisme. I no, no m'he considerat mai nacionalista. No des de la seva accepció semàntica més comuna als diccionaris ni des d'una concepció política. Ni tan sols he estat sempre independentista. Em vaig inic... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 12   votar negatiu 1

item
#10
Mercè Saderra fletxa Barcelona
30 de juliol de 2014, 17.44 h

"...ALS CATALANS, senyors meus, ens queda Catalunya. I amb això en tenim prou i de sobres." Parles en nom dels catalans, encara que ho neguis, es clar que ho escrius tu. Ara us heu inventat que els independentistes no sou nacionalistes, apa, a combregar amb rodes de molí! Sou ULTRANACIONALISTES i no sé perquè us fa vergonya reconèixer-ho. A més ara us surten els parents i amics espanyols pertot arreu i teniu un amor intens cap a Espanya encara que us "robi". Ho trobo patètic.

Salut i for... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 10

item
#9
30 de juliol de 2014, 14.23 h

#8 Benvolguda senyora Mercè,

S'equivoca en una cosa. Ni sóc nacionalista ni ho he estat mai. Això sí, sóc independentista és clar, que és tota una altra cosa.

A diferència de vostè, jo sí que tinc parents i amics a Espanya a qui m'estimo molt i això no em priva de seguir essent independentista. No hi veig la relació enlloc.

I per acabar, jo no parlo ni pretenc parlar en nom ni per boca de ningú més, sinó que de mi mateix i de la meva pròpia. Amb això en tinc més que prou.

... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 10   votar negatiu 1

item
#8
Mercè Saderra fletxa Barcelona
30 de juliol de 2014, 13.30 h

Tu no suportes que el Pujol i companyia parlés en nom de tots el catalans i en això estic d'acord amb tu, jo també quan ho sentia feia un salt de la cadira, i no suporto que ho faci ningú i tu i tots els independentistes feu igual que el Pujol. Sisplau no parleu en nom de tots el catalans. Sóc catalana, no tinc cap parent a la resta d'Espanya, només sóc catalana i prou, però, sobre tot, no sóc NACIONALISTA i tu ho ets i MOLT i critiques el nacionalisme espanyol i no hi veig la diferènc... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 13

item
#7
29 de juliol de 2014, 15.21 h

Chapeaux. Molt bo!


Valora aquest comentari:   votar positiu 12   votar negatiu 0

item
#6
29 de juliol de 2014, 15.01 h

Signo tot el teu article com si l'hagués escrit jo.
I com una d les dues paraules q hem van ensenyar d petita, q son MERDA i COLLONS,
m'afegeixo al teu enunciat....

Vagin-se'n a la merda!

i x postres....

Deixin de tocar-nos els collons!



Valora aquest comentari:   votar positiu 12   votar negatiu 0

item
#5
Vicky fletxa Vilassar
29 de juliol de 2014, 14.56 h

No sóc tant vehement com tu, Miquel, però no em lamentaré ni m'estriparé els vestits d'indignació, aixecaré el cap si cal més encara i refermaré la meva fe en aquesta terra perque deixi de ser bruta, trista i dissotada. El futur és nostre i no deixarem que ens el robin.


Valora aquest comentari:   votar positiu 13   votar negatiu 0

item
#4
29 de juliol de 2014, 13.11 h

quizá no sepan el verdadero alcance del sistema corrupto andaluz, pero yo vivo aquí y te lo puedo asegurar de primera mano, para que no te queden dudas ni a nadie sobre la corrupción que está royendo a esta tierra desde hace más de 30 años de dictadura socialistera , que se basa en el subsidio a los parados y miserables para tenerlos contentos y que le voten cada 4 años, así se mantienen en el poder sin posibilidad de que los echen, y viva la pepa, ...!!
Este es el sistema que hay en est... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 15   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1
!
2 >


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.