La majoria silenciosa

Cada cop que s'apropa el 12 d’octubre tornem a sentir per tot arreu l’enutjosa  cançó de l’enfadós de la Catalunya silenciosa.
 
Cansa. De debò que cansa la pesada cantarella.
 
Diu la tornada que hi ha una Catalunya majoritària que calla i que no va a les grans manifestacions del país. Una Catalunya que no es fa visible però que, segons l’argument dels “tonadilleros” de torn, és una Catalunya majoritària que se sent espanyola i que no està per la trista quimera de la llibertat.
 
La falsedat de l’argument és de tal evident magnitud que costa de fer veure. És la paradoxa de voler fer evident la pròpia evidència.
 
La senyora Alícia Sánchez és la gran impulsora d’aquesta fal·làcia que pretén fer-nos empassar no una, sinó dues mentides en un sol concepte: Que la majoria silenciosa es correspon a la Catalunya espanyola i que la Catalunya espanyola és silenciosa.
 
Doncs no, senyora! Ni una cosa, ni l’altra.
 
En primer lloc, hauríem de veure quina és aquesta majoria anomenada “silenciosa”, que no surt a les grans crides i manifestacions a les que és citada tota la població. Si apliquem la lògica, hauria de ser la diferència entre el total de la població i la suma de les persones que es manifesten en les crides de les diferents opcions. És a dir, i per posar un cas entenedor, podria ser la suma dels que vam anar a la “V” a Barcelona més els que van anar a Tarragona.
Per donar una mica de peixet, posem que sigui la més baixa de les xifres calculada per la “V” i la més alta dels de Tarragona, és a dir, un milió + deu mil. Ergo, la majoria silenciosa seria el resultat de restar dels set milions i mig d’habitants, un milió deu mil manifestants, o sigui, sis milions quatre-cents noranta mil.
 
Doncs bé, el què fa la senyora Sànchez és afegir aquesta xifra sencera a la dels manifestants de la seva corda i s’adjudica un total de sis milions i mig de persones com aquell qui res.
 
Però, de quines persones parlem? Que potser parlem de la meva mare, la Marta, que té noranta-cinc anys i no està per anar a grans manifestacions, però que té l’estelada penjada al balcó des de fa qui sap lo? Que potser parlem de la Montserrat, la mare de la meva amiga Esther, o de la Rossita, antiga militant d'ERC que també han passat dels noranta i els passa igual que a ma mare? O potser parlem d’en Marc, l’Hèctor o en Miquel, tres mossos d’esquadra bons amics meus que no van a les manis perquè estan de servei, però que pertanyen a la sectorial Mossos per la Independència? Que potser parlem de l’Isidre, la Teresa o en Juan Manuel, treballadors dels transports públics, independentistes de pedra picada, que no lliuren el dia que toca?  Podríem parlar també de la Mercedes, ingressada a can Ruti amb una malaltia greu que la té lligada al llit i es delia per anar a la “V”. O tal vegada em parleu de la Sònia, aquella veïna meva de tota la vida que pateix greus incapacitats de mobilitat i visió i té una paradeta de l’ONCE on s’hi guanya la vida, però que no pot anar a les grans mobilitzacions per raons òbvies?
 
És precisament  la Sònia qui, indignada fins a no poder més, em reclama que protesti en el seu nom davant el cinisme barroer de la Sànchez Camacho quan la inclou en un concepte i la suma en una xifra que no toquen.
 
Quina immensa barra s’ha de tenir per fer un salt en el buit com aquest i adjudicar-se al seu bàndol a totes les Martes, Montserrats, Rossites, Marcs, Hèctors, Miquels, Isidres, Tereses, Juan Manuels, Mercedes i Sònies del país i dir que són part de la gran majoria silenciosa que vol seguir vivint en un país sotmès a un altre.
 
El gran cinisme, però, allò que resulta del tot intolerable, el súmmum de tots els súmmums, és que, no tenint-ne prou en adjudicar-se majories que no toquen, els qui ho fan són precisament aquells que tenen tota la seva energia i capacitat concentrades en evitar de totes, totes, l’única forma empírica i democràtica de saber quines són les majories reals: el vot.
 
Efectivament, allò que seria definitivament aclaridor seria, sense cap dubte, el resultat d’una consulta directa a la població. Precisament allò que els que diuen tenir aquesta sòlida majoria silenciosa al seu favor volen impedir costi el què costi. Quines penques!
 
La segona gran mentida és l’assimilació de la minoria explícitament pertanyent a la Catalunya espanyola i manifestament minoritària, amb una minoria (o majoria, pel cas és igual) silenciosa. Resulta novament evident que si per alguna cosa es destaca aquesta minoria és precisament per la seva estridència i agressivitat.
 
Només cal engegar qualsevol ràdio, qualsevol televisor i sincronitzar qualsevol dels vials, d’aquí i d’allà. N’hi ha prou en llegir qualsevol diari, d’aquí i d’allà. Serà suficient navegar per les webs dels opinadors i xafardejar per les xarxes socials. Arreu se us farà evident a quina banda hi els arguments i a quina altra els crits, els estirabots i les amenaces.
 
Aquest diumenge en seran deu mil, menjant pernil, a sota una figuera. Però tan hi fa, perquè ens seguiran dient que els quatre gats són majoria i bruelaran als quatre vents, fins a rebentar-nos els timpans, que la seva majoria és silenciosa. 
 
No cal dir que, d’entre tots aquests “majoristes silenciosos” que defensen la castissa espanyolitat de Catalunya, la campiona indiscutible de tots és, precisament la més estrident, la més provocadora, la més cridanera, la més prepotent, la més malcarada i la més xulesca de totes les criatures polítiques que s’esgargamellen al Parlament.
 
En veure-la escarrassar-se des de la tribuna com la mona Xita davant d’un plàtan fora del seu abast, no puc deixar de pensar en el plaer que sentiré el dia que la majoria de debò li passi pel damunt a força de vots i la deixi, a ella i a tots els altres cridaners, definitivament silenciosos i silenciats per sempre més.
 
Ja falta poc. Frisso.