El valor de la militància

Darrerament s’està imposant una nova moda política que tendeix a enaltir la independència partidària dels actors polítics. Sembla ser que aquesta moda dels anomenats independents ha vingut per marcar una nova època i es presenta com a la solució més idònia per oferir una alternativa a allò que hom anomena la vella política.
 
Un concepte, aquest de la vella política, que associat a un altre concepte de moda com és “la casta”, serveix com una mena de calaix de sastre o, millor dit, de bagul dels mals endreços, on és molt fàcil i recorrent abocar-hi tot allò que faci olor de partit. Sobretot si es tracta de partits que hagin tingut una certa rellevància en un passat recent.     
 
I no hi ha sedàs, només un forat fosc i profund per on hi passen per igual bous i bèsties grosses, sense cap mena de matís ni de distinció qualitativa ni quantitativa. Avall va! La militància en un partit, no importa quin, és associada immediatament a una activitat, com a mínim, sospitosa, tèrbola. Ser “independent”, en canvi, és gairebé sinònim de fiabilitat i coherència.
 
Ja em perdonareu (o no) però tal com jo ho veig és just a la inversa. Acceptant tots els matisos i un ampli ventall de diferències, no ja ideològiques, sinó de conducta personal i de “cultura de partit”, a mi m’inspira d’entrada més fiabilitat la solidesa ideològica d’algú que mostra obertament el seu color i està disposat a comprometre’s a la llum de tothom amb la seva activitat partidària, que algú altre que vol i dol mentre es protegeix a l’empara del color d’un gos quan fuig. Almenys, aquell que milita exposa i s’exposa i admet el risc que comporta tot compromís públic. L’altre també ho pot fer, és clar que sí, però sempre amb aquella cautela calculada del saber nedar i guardar la roba per un si de cas.  
 
Els partits, més enllà de la seva ideologia, serveixen, o haurien de servir, entre moltes altres coses, per posar en comú les idees complexes, per elaborar discursos compartits, per aprofitar les capacitats i els recursos personals i transformar-los en eines d’equip i per dissenyar propostes útils per a la societat treballades col·lectivament des d’un mateix punt de vista ideològic. Però també, per sedassar el gra de la palla, amb els filtres del coneixement i les relacions dels i entre els militants,  a l’hora de confegir llistes electorals i de triar lideratges politics i orgànics. I, encara més, també serveixen, o haurien de servir, per controlar i limitar els excessos d’ambició personals que, amb massa freqüència, afloren en qualsevol organització. Tota una altra cosa és si els controls de qualitat democràtica interns funcionen adequadament o no en el si de cada organització per tal que es garanteixi l’eficàcia de les seves funcions. Però aquest és un problema que afecta molt distintament a cadascuna d’elles de forma singular i molt diversa. Compte amb això, perquè sovint s’oblida o s’obvia a l’hora de fer la crítica general.
 
És en aquest sentit, doncs, que a mi em sembla excessivament còmoda aquesta posició de l’independent. Còmoda i, també, poc fiable, perquè, precisament s’escapa de tots aquests filtres. Això desqualifica tots els independents? Naturalment que no, és clar. Però per la mateixa raó, resulta encara més inacceptable admetre la desqualificació genèrica dels que militem activa i compromesament amb alguna formació política.
 
En uns moments en que farcir les llistes electorals dels partits de persones no afiliades sembla que sigui la tendència que marca la moda política ( el “trend” per als modernets) jo penso que cal posar en valor justament tot el contrari i goso demanar obertament i sense embuts dues coses: Als militants els demano que s’activin i es reivindiquin en les seves estructures, mentre mantinguin en permanent alerta tots els mecanismes de control de qualitat interns. I als independents que se senten cridats a fer el pas a la política, que ho facin amb totes les conseqüències, que no es vulguin situar en un pla de pretesa superioritat ni ètica ni estètica i que assumeixen solidàriament tots els riscos que la militància comporta.
 
Els pilars dels valors republicans són la no dominància (tots som iguals i ningú està per damunt dels altres) i la virtut pública (ens comprometem amb el comú i som transparents en els afers públics). Això, traduït a la simplicitat del meu llenguatge vulgar i aplicat al nostre quefer, vol dir que no ens ajupim davant ningú, que ens mullem de cap a peus i que no ens amaguem del què som.
 
A partir d’aquí, qui ens vulgui donar lliçons de vàlua, que ho faci pels seus mèrits públics i qui vulgui ocupar els espais polítics pels quals ens vindiquem, que accepti, com a mínim, els mateixos compromisos i riscos que els que militem fa anys tenim assumits de sempre.